Corona i virus (o a l'inrevés)

Que tot això del Covid-19, àlias Coronavirus, va de veres ho sabíem des de feia setmanes, entre altres coses per les dràstiques mesures que els xinesos no van dubtar a aplicar al principal focus d’infecció de Wuhan, després de clamorosos silencis inicials. Encara no fa un parell de dies ningú es pensava que cancel·larien les falles o que els partits de futbol es jugarien a porta tancada, cosa perfectament previsible per als no contaminats del virus no menys letal del fanatisme. De moment, però, no s’ha produït cap rebel·lió de les masses que es pensen que la vida és una tabola sense aturador i la disbauxa un dret inalienable guanyat a pols (no com el treball, la cultura, l’habitatge o la sanitat, posem per cas). La crisi, asseguren els experts, no ha arribat al punt àlgid, i pot allargar-se encara entre dos i quatre mesos. Veurem, doncs, si la pandèmia es convertirà en pandemònium, on es concentraran els esperits infernals entossudits a fer sotsobrar la humanitat i com afectarà les nostres vides tal com les hem viscudes fins ara o pensàvem viure en un futur. Perquè el futur, de moment, queda ajornat. Com queden ajornats sine die costums tan entranyables (anava a escriure saludables) com encaixar, tocar i besar-se, i més ens valdrà reprimir l’esternut i la tos en públic si no volem ser objecte de mirades esbiaixades o d’algun reprotxe nerviós. És el moment de l’ara i ací, la qual cosa bé deu tenir algun avantatge. És per exemple l’hora d’apamar la consistència de les nostres institucions o del sistema sanitari, però sobretot la solidesa, el sentit de la responsabilitat col·lectiva i la fortalesa d’ànims de la població, dels valencians i valencianes en particular i de tothom en general. És ací on més dubtes es plantegen, perquè no es pot passar d’afirmar que vivim en el regne de xauxa a haver d’enfrontar-nos a la punyetera i letal realitat del virus d’un dia per l’altre sense que s’hi produesca més d’una indesitjada trencadissa. De sobte el món i les persones ens hem tornat fràgils i vulnerables. L’emergència climàtica i les altres evidències palmàries de la pròpia misèria, tot i ser tan o més perilloses que el Coronavirus, no ens havien situat en l’estat de consciència capaç d’ullar l’abisme, però ara hi hem de mirar senser deixar-nos-hi arrossegar per la por i el pànic. En un món global tots som part de la mateixa xarxa, no podem gaudir-ne els avantatges sense considerar els perills que entranya, de les pandèmies a l’economia, dels models de producció a la realitat de milions d’exclosos, exiliats i refugiats. I encara una altra urgència, la de decidir sobiranament per defensar els interessos col·lectius per damunt els particulars, de la vida i la salut humana i el planeta per sobre els càlculs espuris de manaires i elits i elegits de tota mena.
A qui li ha vingut al capdavall molt rebé aquesta pandèmia és a la senyorassa monarquia, els escàndols documentats de la qual han cedit amablement el lloc en tertúlies, converses de perruqueria, barcelles de mercat i altres llocs de sociable xerrameca al diabòlic virus. De manera que l’Emèrit, amb les generoses recompenses de les tiranies saudites, les pressions dels serveis d’espionatge espanyol a les examants (que l’home ja no deu estar, malgrat la fama borbònica, per a massa passions de bragueta) reials, i tota la parentela se n’eixiran de nou de rosetes. El virus brinda una coartada perfecta a la premsa del règim, que ha amagat els crims del corrupte coronat i abdicat i la institució que representa. La inviolabilitat de la corona (pare, fill i esperit sant si molt convé) és el contrari de la vulnerabilitat al Coronavirus, al qual estem tots exposats, i assegura, gràcies a la Constitució i els vots a l’uníson de PSOE, PP i Vox, el blindatge de privilegis i corrupteles que alimenten les caparres del poder en detriment dels drets democràtics i el benestar de les majories afectades per la pandèmia d’un règim obsolet i d’un capitalisme cada vegada més salvatge.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 13 de març de 2020.]