Aplaudiments, cassolades

Diuen que les crisis posen a cadascú en el lloc que li pertoca i trauen el millor i el pitjor de la gent. Si la llei que fa virtut de la necessitat es compleix de nou, la crisi que aquests dies ens sacseja ens deixarà lliçons impagables. A Casado li ha faltat temps per fer-se el milhòmens saviceba citant el Churchill de sang, suor i llàgrimes, tot i que ell no fa molta pinta d’arromangar-se per arrimar el muscle ni té intenció de despentinar-se. No ho ha fet en temps de més o menys calma i no ho farà en la tempesta que els agrada anomenar guerra per excitar l’ardor patriòtic i tractar de justificar la presència de l’exèrcit al carrer, com si es poguessen matar virus a canonades. No són les lliçons sobre la ineptitud que els polítics espanyols es reparteixen de manera tossuda i transversal i que hem verificat tantes voltes el que més importa. La vigent pandèmia té precedents notables i fins més letals en la història, però la crisi del Coronavirus pot ser un punt d’inflexió amb un abans i un després. No només a nivell de l’Estat, la continuïtat del qual, de la Monarquia en avall, és avui més incerta que mai, sinó a Europa i el món. De sobte hem caigut en el compte de les nostres febleses i maleïm els diners que, sostrets a la sanitat pública, la investigació científica i la resta de necessitats bàsiques per al benestar i la supervivència, s’han esmerçat a produir màquines de guerra i altres balafiaments sinistres, inclosos el manteniment de la cleptocràcia que domina el món i que és especialment cridanera aquests dies amb l’enèsim escàndol de l’Emèrit i el seu Hereu, que aquesta nit (escric aquest article en dimecres) intentarà blanquejar la corona amb l’espot publicitari en forma de discurs que retransmetran tots els mitjans. La incompetència, extensiva als qui comanden el govern espanyol, necessita la parafernàlia buida de l’espectacle per endormiscar una audiència que de la por i la responsabilitat que la confina a casa pot passar en qualsevol moment a la indignació i la fúria. L’espectacle de l’exèrcit ocupant el lloc en els discursos que correspondria a científics i autoritats sanitàries, la posada en escena de les declaracions de Sánchez, que no té ni la delicadesa d’estalviar-nos l’omnipresent corona de fons (i a cal penjat, no anomenes les cordes), són males maneres d’ocultar errors vitals com el de no haver aïllat Madrid a temps ni permès el tancament de Catalunya, fer-se un embolic amb perruqueries i fronteres que no existeixen però existeixen i recentralitzar el poder, que és precisament el que els experts en aquestes coses i el sentit comú diuen que no s’ha de fer. L’instint d’un polític és mantenir-se en el poder com siga, però subordinar el bé i la salut pública a aquest instint és, com a poc, imprudència temerària. Temps tindrem per comprovar si aquestes maniobres serveixen per apuntalar un estat en descomposició amb la falca de la poltrona o si estat i poltrones naufragaran alhora, com el vaixell que naufraga enfonsa amb ell timó i timoner.

Tot indica que el confinament va per llarg. La responsabilitat a combatre un mal com el que avui amenaça tothom, però que sí que coneix fronteres i classes i grups més o menys vulnerables, demana esforç individual, cohesió social i solidaritat. Demana aquest reconeixement en forma d’aplaudiments que brollen des dels balcons i les finestres dedicats als professionals sanitaris que s’hi estan jugant la pell, sovint en condicions precàries. Cal que aplaudim el civisme i l’esforç dels treballadors més exposats al risc. El confinament en certa manera ens deixa inermes i aïllats, i en aquestes circumstàncies agraïm aquest tipus d’iniciatives que estimulen l’autoestima col·lectiva. Però és també crucial expandir la consciència crítica capaç de corregir les pitjors inèrcies i vicis del poder, és imprescindible la protesta que ens dignifique, ens prepare per l’endemà i ens faça forts en l’autoorganització i el civisme de la responsabilitat compartida. La cassolada contra les malvestats i la corrupció de la Monarquia i de l’Estat serà el nostre eco, el nostre tam-tam, la nostra gimnàstica més eloqüent per preparar el dia de demà.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 20 de març de 2020.]