Les
flors àrtiques, Ricard Ripoll, Premi Miquel de Palol 2007.
Columna Edicions, col·lecció Àuria, Barcelona, novembre de 2007.
· · ·
Els
llibres solen esborrar les petjades del camí, fixar el punt de
l'arribada, cremar la rica suggerència dels palimpsestos sobre els
quals van inscriure's. En una maniobra intel·ligent Ricard Ripoll
ens passeja per una galeria d'espills i horitzons sempre oberts,
mòbils i inabastables.
· · ·
Aportem
avui a la consideració del lector la veu i el traç d'un altre
perifèric, arbre esponerós que creix ple de salut poètica al bell
marge del camí reial (o camí real) on la institució literària
basteix les seues torres de guaita i exerceix el control amb duanes
plenes de filferrades. L'arbre es mou i, com volia Agustí Bartra,
“camina / a través de les hores, els éssers i les pàtries /
seguit de flors àrtiques (sé molt bé que existeixen)”. Es tracta
de Ricard Ripoll (Sueca, 1959), professor del Departament de
Filologia Francesa a l'Autònoma de Barcelona, director del GRES
(Grup de Recerca en Escriptures Subversives) i de la col·lecció
Palimpsest de March Editor, traductor de l'obra completa del comte de
Lautréamont i de La llibertat o l'amor! de Robert Desnos. Amb
Les flors àrtiques hi ha d'entrada la voluntat d'il·luminar
els palimpsests d'on parteix l'autor, d'escarbotar la terra de les
tradicions de la subversió i la modernitat poètica que
fertilitzaren els simbolistes francesos i on van anar prenent cos les
espècies més belles d'aquesta rica flora, des de Foix a Fabre o
Brossa, passant per Agustí Bartra, i, més a la vora, totes les
experiències que a mitjans dels setantes van ser engolides pels
refluxos de la literatura més submisa i apoltronada. Les flors que
germinen a l'Àrtic, que existeixen i no existeixen, imatge per
antonomàsia de la utopia i de la poesia com a risc, com a dialèctica
del que sempre és viu i, doncs, incomplert i inexhaurible, han
escampat el seu pol·len –malgrat l'estridència dels ecos
acadèmics i el seu poder mediàtic i uniforme– per l'ample
paisatge valencià, des dels genesíacs Jàfer i Navarro, les
petjades inesborrables de Joan Vicent Clar i els primers treballs de
Josep Enric Grau i Vicent Escrivà, fins a les propostes de Josep
Sou, Manuel Bellver o els més joves Josep Manuel Esteve, Josep
Ribera (“I les roses absents de l'Àrtic verge”) o Elies Barberà.
I en les zones més profundes del subsòl poètic, com no reconèixer
la seua aroma penetrant en la millor poesia d'ara? Ignorar, en
l'altra cara de la moneda, l'impuls transgressor, les tradicions de
la revolta, és la manera més directa d'ascendir als llimbs d'allò
superflu i prescindible, d'habitar la inòpia inoperant de
concursets, capelles i escoles.
Però
no basta l'impuls, la rauxa i el tremp. La poesia que no existeix i
demana ser reinventada cada volta, com el lloc que habiten els
nòmades sense pàtria, ens estimba al pou profund de les paraules,
al silenci vertiginós de cada abisme. I així els mots han de tenir
la solidesa de les pedres, contenir la melodia de músiques noves,
cristal·litzar la llum d'altres galàxies, pintar-nos el blau de
mirades que intuíem. I això és el que ha aconseguit,
prodigiosament, Ricard Ripoll, poeta que en cada nou llibre inventa
la forma i allibera les ferides del passat amb la metzina d'un oblit
ple de memòria: Engrunes d'estels irats (1987), De
l'abrupte fins al cos (1987), Els encontres fortuïts (2001),
La Memòria dels Mots (2003) i el més recent, El cant del
Salvador (2008).
Els
27 poemes de Les flors àrtiques parteixen d'uns mots
essencials, espigolats a l'atzar del diccionari, es troben i
col·lisionen en la sintaxi plena d'el·lipsis d'uns poemes
despullats i creixen, alliberats en torrent d'energia, en la bromera
d'uns poemes en prosa que solen situar-se en escenaris surreals
dignes de mestre Foix. Ricard Ripoll ho explica amb altres paraules:
preparació (fase física o de les essències), consolidació (fase
metafísica o de la transcendència) i plenitud (fase patafísica o
de l'alliberament). Proposem-ne un tast, manipulat, per a joia del
lector, seguim al nostre aire aquests decursos: “La poesia es troba
arreu on no hi ha el somriure de l'home amb cara de guatlla, perquè
amb els mots delitosos que no volien dir res ens va tancar en cel·les
d'espant i ara cal trobar quelcom que digui el buit sense arribar a
donar-li nom, obrir les portes a la follia, perdre's en la passió de
cada dia i desfer en silenci el teixit del temps amb paraules que es
formen endins, papallones de sentit que cap xarxa no podrà atrapar.
Lluny de la fredor dels matins quan passen les processons del deure,
l'anhel compartit del futur per inventar, la dura realitat del desig,
l'escriptura d'un poema que és combat”.
[Publicat a Saó núm. 325, febrer de 2008.]
[Ricard Ripoll, L'Escenari, Alcoi, el dissabte 7 de març de 2020. Foto Tomàs Tàpia.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada