El parèntesi

Vam obrir un parèntesi al principi del confinament que no sabem com ni quan tancarem. D'ací a pocs o molts dies, potser fins haurem perdut la sensació d'estar vivint enmig d'un parèntesi. Ens semblarà que la vida era així i era açò, que l'aïllament és el preu de viure en un món convertit en una gran pandèmia on el monstre passeja tothora, letal i invisible, per l'espai exterior. Els pitjors malsons de la ciència ficció han deixat de ser ficció i han ocupat gairebé sencer el perímetre de la realitat. Pensem que tal vegada som nosaltres mateixos els qui anem transformant-nos en personatges de novel·la, que tard o d'hora la realitat acaba imitant l'art i en plagia fins els mínims detalls. En la seua prospecció sensible del món és capaç de veure coses que la gent no veiem fins que ens cauen damunt o les tenim davant del nas, i no sempre. Art i ciència són camins que sovint s'entrecreuen i ens permeten arribar al mateix lloc. Ara s'acompleixen els pronòstics que la ciència va transmetent des de fa anys més o menys relacionats amb la sobreexplotació a què la cobdícia ha sotmès el planeta i la deshumanització que imposa el progrés suïcida. El que diferencia la nova pandèmia respecte d'altres tragèdies anteriors no és al cap i a la fi la virulència, sinó la seua extensió i el fet que ha començat fent trontollar l'edifici per la part que ens semblava més sòlida, els països rics. En aquest parèntesi d'incert final l'espai públic es defineix per la distància física que ens allunya dels altres, cosa que no deixa de ser una paradoxa. En certa manera internet ja ens havia preparat per a l'aïllament en xarxa: proximitat en la llunyania (i buit en la immediatesa, ai!). És com si ja haguéssem entrat en part en una existència virtual, precisament quan la consciència de la fisicitat i la defensa del propi cos s'han convertit en absoluta preferència. Caiem també en el compte de la importància de les paraules, les úniques capaces d'esquivar els condicionaments espaciotemporals imposats pel virus, d'acostar-nos als altres que sentim tan lluny. La reducció del nostre espai als límits de la casa ens ha obligat a ajornar les urgències del futur personal i ens ha fet més permeables a un present que sempre se'ns escapa. En aquesta immersió al propi món distingim amb més precisió l'essencial de l'accessori, el que realment importa de totes les bagatel·les que han anat omplint els armaris de la vida, coses que ja sabíem i que és probable que tornem a oblidar quan tancarem per fi el parèntesi. De moment ens fem forts amb unes quantes certeses, la importància dels afectes i les paraules, la necessitat que tenim els uns dels altres i la immensa bellesa d'un món que hem situat al caire de l'abisme i del qual ara ens priva la pandèmia. Pensem en els més vulnerables, la immensa majoria, en els que són a peu d'obra fent que continue girant la roda, en els que defensen la vida amb ungles i dents als hospitals, en els que investiguen i experimenten per tots, en els que decideixen i anteposen la salut a l'economia, en els que viuen sols, en els que morin abandonats. Una tirada atàvica a la superstició ens empeny al balcó cada dia a aplaudir no sabem ben bé què, i continuem sent tan o més submisos a l'autoritat competent com ho érem abans, per molt que en la majoria de casos haja demostrat la seua radical incompetència. Encara no ens hem acostumat al sinistre silenci dels carrers, al fons del qual sentim l'udol amenaçador de la por. Sabem que ens n'hem de protegir tant com del virus i les mentides, que aquests dies es propalen com una altra pandèmia, i ens resistim tant com podem a pitjar els botons compulsius del desassossec i contribuir amb les pròpies impotències al caos que pot incitar molts a abraçar el discurs del feixisme i de la guerra. De fet ja en tenim símptomes més que preocupants amb l'espectacle (inútil per a la salut però utilíssim per a la defensa dels interessos de l'estat i del statu quo dels poderosos) de l'exèrcit espanyol simulant quefers imprescindibles i de l'antipàtic militar ple de medallotes que comanda les rodes de premsa com si visquéssem en temps del NODO. Però tot i que sabem que al capdavall la vida és un parèntesi, que la vida és allò que ens passa a tots, i que el d'ara no fa més que posar-nos davant la realitat més simple i crua, no ens resignem a no tancar-lo per continuar elaborant pacientment i amb plena llibertat les ratlles que en volen donar compte i la subratllen. No ens resignem a plegar del tot les ales del futur, perquè també els horitzons són part de la nostra essència, de manera que decidim fer dels balcons, allò que ens uneix ara als altres i alhora ens en separa, un lloc amable on alenen plantes i flors, decidim tenir cura d'aquest petit jardí domèstic amb la idea que un dia baixarem de nou al carrer i el farem més ample i el compartirem amb tothom que haja entès que canviar de dalt a baix el món és possible i necessari i que tot canvi comença a l'interior de cadascú, en els límits del parèntesi i del trànsit, i quan tots fem i traiem el millor que portem dins i ho escampem defora balconades i parèntesis. 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 27 de març de 2020.]

 

[Foto de Begonya Mezquita.]