En l'àlbum que en el futur recordarà aquests temps d'ignomínia hi haurà unes fotos en lloc preeminent: les dels quatre presidents espanyols vius, González, Aznar, Zapatero i Rajoy (l'actual, Pedro Sánchez, potser encara estarà llavors escapolint-se entre bambolines), els anomenats pares de la constitució Herrero de Miñón i Roca i Junyent, ja en edat de besavis, els sindicalistes [sic] Nicolás Redondo i Cándido Méndez (UGT) més Antonio Guitérrez i Feliciano Fidalgo (CCOO) i l'actual responsable d'exteriors europeu, el Borrell de totes les quinieles. Acompanyaran les imatges en format fotomaton, l'usual en aquella època, la carta que els susdits personatges han enviat a la jutgessa argentina María Servini en suport de Martín Villa, sobre qui pesa des de 2014 una ordre internacional de captura per la massacre del 3 de març de 1976, quan era Ministre de Relacions Sindicals, i que serà interrogat avui per la magistrada.
El mosaic que formaran aquests retrats dibuixa amb una eloqüència incontestable totes les misèries que la trontollant democràcia a l'espanyola arrossega des dels seus inicis i que en determinen el futur. Després de 44 anys dels fets de Vitòria-Gasteiz, magistralment interpretats a Campanades a morts per Lluís Llach, ja no queda pràcticament res on agafar-se per salvar els mobles del règim del 78 que tan aferrissadament defensen els màxims beneficiaris de l'espessa conxorxa d'interessos, corrupció i favors deguts. Especialment patètica i significativa és la presència entre els supporters de Martín Villa dels fins fa uns anys líders dels sindicats espanyols majoritaris. Cau el teló que intentava amagar el paper d'aquestes sindicats i queden exposades a la llum del dia les misèries a què obliga més prompte que tard el llepaculisme i el manteniment de l'estatus quo de les elits sindicals i partidistes, el gran engany del mal menor que sustenta el discurs de l'esquerra adotzenada, de l'esquerra tap, de l'esquerra caviar: connivència amb el feixisme pur i dur, amb un personatge com Martín Villa nascut de les entranyes del franquisme, professional que ha recorregut tot l'organigrama de la burocràcia de la Villa y Corte, amb càrrecs posteriors de portes giratòries en importants empreses xuclòcteres, beneficiat per la Llei d'Amnistia (que fou abans que res una llei d'autoamnistia i de punt final) de 1977. Sostenella y no enmendalla, continuen aplicant el vell codi castellà, i amb pega s'embruten més i més les mans per tapar els forats d'aquesta nau a la deriva que és Espanya.
I potser se'n sortiran en el seu propòsit en temps de crisis i pandèmia, i molts crims de lesa humanitat (que no prescriuen) quedaran de moment impunes, com els dels 5 morts i 150 ferits de bala que el 6 de març de 1976 van ser gasejats mentre es feia una assemblea multitudinària a l'església de Sant Francesc d'Assís de la capital alabesa i disparats a l'eixida per la Policia Nacional que comandava un tal Fraga Iribarne mentre un tal Rodolfo Martín Villa era Ministre de Relacions Sindicals. Potser continuaran els homenatges, les medalles i els besamans a responsables directes de crims, massacres i tortures, tractats com a fidels servidors de l'estat i excusats en l'obediència deguda, exempts d'obligacions morals i de consciència, en l'extraordinària democràcia espanyola, mentre els paralitzats, narcotitzats, indiferents, indignats o impotents anem fent per sobreviure a crisis i virus. Potser això i més, però hi quedarà almenys l'impagable document dels fotomatons i el cant sublim de Campanades a morts vetlant per la llibertat i la justícia.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de setembre de 2020.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada