L'any que avui comença

A l'any que avui comença se li gira feina. El seu germà gran, el que avui ha dit adeu, ha sigut tan desgraciat, el pobre, que tothom projecta en el nouvingut les il·lusions i plaers que l'altre va frustrar. L'esperança és una flama tènue que qualsevol colp de vent pot apagar. Però ens hi agafem, sovint contra tota evidència, amb tanta força com ens cal moguts pel nostre instint de supervivència. Ningú no podria viure sense aquesta flameta, a la vora d'un caliu que colguen les cendres i que revifa amb el mateix colp de vent que altres vegades l'apaga. Parlem de l'any que per fi se n'ha anat, en parlàvem des dels primers compassos, no bé havia passat el seu hivern, i els darrers mesos han sigut un incansable fer vots perquè el temps passés de pressa i se'n dugués l'empestat. La passió de finituds de què parla Juan Gil-Albert com a genuïna de l'espècie s'ha multiplicat per mil en la convivència diària amb el dolor i la mort. Desitjar que passe el temps, com si poguessen fer-hi res els nostres laments! Accelerar el futur ha estat enguany el desig impossible de la nostra esperança, el túnel del temps per on fugir de la pandèmia, l'arma infal·lible contra un monstre mutant i encara tan desconegut. Així hem tornat sense adonar-nos-en a la pregària, al conjur, a la psalmòdia, a aquesta necessitat de confiar en el futur quan el present és només cendra que amaga les brases. Hem maleït mil vegades l'any passat, l'hem fet responsable de la major desgràcia col·lectiva que ens assota des de fa dècades, i com que el mal necessita un rostre i un culpable, l'hem assenyalat a Ell. Però ben mirat, personificant el temps, acotant-lo en la xifra abominable que ha regit els nostres destins durant 365 dies, en la volta completada del nostre periple solar, en realitat descarreguem les pròpies responsabilitats, directes o remotes, en el mal que encara ens assetja i que confiem que l'any acabat de nàixer destruesca com un Sant Jordi que venç el drac. Se li gira feina, a l'any que avui comença. El degoteig sinistre de malalts i de morts, la pressió terrible sobre el sistema sanitari, el perill de col·lapse, l'abisme que s'ha obert als peus dels més afectats per la crisi, continuen en peu de guerra. I els governs d'ací i d'allà i de més enllà, amb honroses excepcions, no donen mostres de solvència ni de confiança per acarar una trencadissa el responsable de la qual no és només el coronavirus. Aquesta és part de la feina que li hauríem de demanar al nouvingut, una mica de llum que desfaça tant de mite com hem posat en moviment com a recepta d'urgència per explicar-nos el que no sabem o se'ns amaga. Si la ciència i la tecnologia, colze amb colze, treballant per primera vegada a nivell internacional de manera tan coordinada han estat capaces de produir vacunes contra el virus en un temps rècord, l'any que avui arranca a caminar també hauria de ser el de la identificació de les causes estructurals, socials, polítiques i culturals que han coadjuvat en l'extensió del mal. Prevenir, ja ho sabem, és la millor manera de curar, si no l'única real i efectiva. I el mal de la pandèmia no pot dissimular o minimitzar altres mals més antics que continuen assolant la humanitat, encara que s'acarnissen amb major crueltat sobre la gent lluny de les murades benestants dels països rics o en les seues zones marginals víctimes de la pestilència. La primera gran pandèmia del segle XXI potser no serà l'única ni potser la pitjor. Se li gira feinada a l'any que comença si no volem que les absoltes que avui cantem al menyspreable 2020, si no en traiem les lliçons oportunes, es perden amb el silenci i les presses del temps i ens vegem obligats a haver d'entonar-les amb el nou any i amb el que el seguirà i amb tots els altres. Per això, alimentem una esperança tan feble i tan certa com una flameta que pot créixer o pot extingir-se i que és força motriu per a tots els canvis i remeis. Que el 2021 ens siga més propici: més net, més culte i més lliure.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el dia d'Any Nou de 2021.]