Bon Nadal

No és la primera vegada que l'escriptura d'una columna m'agafa com aquell qui diu en trànsit, a la 'carretera', vull dir, lluny de l'espai acostumat i més o menys propici de l'estudi de casa. Tants anys d'ofici (i de carretera) donen per molt, certament: aeroports, autopistes, hotels, cotxes, bars, albergs de muntanya, locutoris amb ordinadors i connexió al Marroc o al Perú, quan havies de fer mans i mànigues per escriure una ç, un apòstrof o una dièresi. He arribat a dictar per telèfon les columnes a un sofert redactor que amb prou feines dominava els rudiments de l'ortografia. L'arribada del fax va estalviar-nos aquells dictats tortuosos i les inevitables errades que solien acompanyar-los però t'obligava a imprimir l'article i buscar (recerca que a vegades es convertia en viacrucis) un lloc des d'on enviar-lo perquè el redactor de torn el teclegés de nou a l'altra banda (del món, anava a dir) del cable. I sovint el mitjà s'ha convertit en el missatge o tema de l'escrit, com postulava McLuhan, perquè l'excepcionalitat de les circumstàncies en què hom escriu és un atractiu poderós, de vegades irresistible, que desperta el sentit de l'humor, l'absurd, el ridícul, l'estranyesa o la paradoxa, condiments tan escaients per a tota literatura. Space is the subject of poetry, podria haver dit el poeta nord-americà Wallace Stevens, tantes vegades parafrasejat. La urgència i immediatesa d'aquest gènere de la columna i en certa manera també dels nostres dies exigeixen alguna cosa més que el bolígraf i el paper, un ordinador, connexió a internet, per exemple. Però superats aquests esculls, qualsevol lloc pot esdevenir escenari de treball, espai de reflexió i punt de concentració per a un article. És curiós: l'espai convertit en tema de què alhora necessites abstraure-te'n malgrat tot per avançar en el teu treball. Com ara, enmig d'aquest gran centre comercial on m'he hagut de refugiar mentre em reparen el cotxe al taller del costat amb el vague propòsit de felicitar el nadal a totes les persones de bona voluntat (que són moltes més de les que ells volen i diuen). Escriure potser consisteix en això precisament, viure al bell mig del soroll del món, tot sent-ne conscient però distanciant-te'n, reinterpretar tots aquests estímuls, filtrar-los al propi llenguatge i, bategant o surant amb ell, construir un missatge en múltiples direccions. Proximitat, llunyania, dins i fora: les coordenades de tota escriptura, les frontisses de tot coneixement. El soroll de fons, el xiulets electrònics, els carros de la compra, les tasses, plats i gots amb què les cambreres feinegen, les alarmes i els mòbils, les converses esmorteïdes, les paraules del prop, les llums multicolors, les mascaretes que velen pors i confiances, somriures i agrors, el vaivè de gent tan anònima com el qui escriu ara, en aquest precís moment que passa, al bell mig de la gran nau comercial, aquesta felicitació de nadal dedicada a totes les persones de bona voluntat (moltes més, sortosament encara, de les que ells volen i diuen), a una setmana justa del final d'un any terrible. Bon Nadal, malgrat tot, mentre faig vots perquè el 2021 siga el principi del final d'aquesta pandèmia i de l'estela de moltes altres sofrences, el de la llibertat de les preses i presos, represaliats i exiliats polítics, el de la consolidació d'aquest projecte periodístic per al País Valencià que teniu davant els ulls, el de la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català, el de l'obertura de noves finestres per a la llum i l'esperança, ara com ara encara tan difícils. Bon Nadal!

[Publicat a Nosaltres La Veu el dia de Nadal de 2020.]