El dia vindrà

Que el món no tornarà a ser el mateix quan hàgem superat la pandèmia sembla fora de tot dubte. Per molt que l'afirmació té un punt de simple obvietat, ja que el món no pot ser mai el mateix, l'enquesta que ha fet el The Frederick S. Pardee Center a 101 personalitats d'arreu del món i dels diversos àmbits, publicada a The Conversation i divulgada entre nosaltres per Vilaweb en un article signat per Adil Najam que no m'estic de recomanar, dona moltes pistes sobre l'acceleració dels canvis que la pandèmia imposa i el punt d'inflexió planetari en què segons totes les evidències ens trobem. El món sempre està canviant, sempre gira, com en la cançó de Jimmy Fontana, però sembla que hi ha moments com ara en què tot es concentra amb una força tel·lúrica en fets de caràcter universal (en el minúscul i alhora immens univers dels humans, un granet d'arena en una platja infinita) capaços de sacsejar-ho tot, economia, política, educació, formes de viure i relacionar-nos… Els canvis seran, són, imparables, i del molt o poc encert a gestionar-los dependrà la mateixa supervivència de l'espècie i la vida en la Terra. Dissortadament, i per molt que una de les coses que hem verificat és la importància crucial de la ciència i la investigació, desplegades de manera col·laborativa i internacional i impulsades per l'esforç titànic que exigeixen les circumstàncies, no podem esperar una governança mundial de savis bondadosos que ens facen més responsables i ens amanyaguen i protegesquen amb els seus dictàmens i consells. A l'altra cara de la moneda de la resposta científica a la pandèmia, amb l'elaboració en temps rècord de vacunes i remeis, hi ha la vella política i el sistema capitalista en què recolza, d'una mala salut de ferro i responsable últim en el seu vertigen desbocat, la seua cobdícia insaciable, els seus desequilibris i injustícies, de la factura que entre tots paguem i pagarem. Amb diferències notables entre països de democràcies consolidades i democràcies deficitàries com l'espanyola, la resposta política a la pandèmia presenta més ombres que llums, per dir-ho suau. Considerem la ineptitud amb què estan distribuint-se les vacunes i els escàndols, perfectament qualificables de criminals, protagonitzats per miserables a sou (polítics, funcionaris, militars o bisbes) que se les han posades botant-se els protocols i qualsevol sentit de la decència. I sense témer-ne les conseqüències penals en un país que castiga cruelment la dissidència però tolera amb lleugeresa els crims més abjectes fets, això sí, sota el paraigua oficial o amb l'excusa del todo por la patria o l'Evangeli, posem per cas. Res de nou sota el sol, al capdavall, enmig la constatació diària que dir poder i dir abús, ara i ací, és mera redundància, que els interessos individuals primen sobre les necessitats col·lectives, que la dinàmica del benefici del gran capital menysprea el dolor i la mort, que el teatre del control de la situació és més important que l'empoderament efectiu i adequat per a cada circumstància. Al País Valencià estem patint les darreres setmanes un creixement desbocat de morts i afectats pel virus que ens situa a la vora de l'abisme i al capdamunt dels índexs luctuosos de l'Estat. Tanmateix, la capacitat d'adoptar mesures més dràstiques i decidir el que ara més ens convé ens és negada per uns polítics i un sistema aliens i allunyats de la pròpia realitat. A Madrid (accepteu-me la metàfora) els preocupen altres guerres, l'operació d'estat amb Salvador Illa com a hipotètic antídot contra l'independentisme, per exemple. El món gira i gira i ja no serà el mateix quan eixirem del carreró de la pandèmia (que n'eixirem, però a quin cost!). Les lliçons que en podrem traure són moltes i diverses. Una és que la vella maquinària que mou el món, la del poder, l'economia, les institucions i els estats, presenta tots els símptomes de l'obsolescència que ens aboca al desastre. Abandonada a la seua inèrcia, ¿frenarà a temps, podrem reparar-la, haurem de substituir-la? Més que inevitables, els canvis són necessaris, urgents, inajornables. ¿Haurem après al capdavall que la política, la que va gestionar la pandèmia i les altres situacions de necessitat que ella va extremar, era massa important com per deixar-la en mans dels seus professionals, els addictes incorregibles del poder? ¿Haurem après la manera de reinventar-nos, de crear les bases per a democràcies que empoderen la gent i les nacions, que posen límits als abusos i els interessos de les minories, que establesquen nous equilibris planetaris? ¿Haurem après que les solucions no venen mai de dalt, com la pluja, que el sol no ix per Madrid, que hem de moure el cul si volem continuar girant, llançant al fem els trastos inútils i renovant els bons costums que alimenten la vida? Il mondo / Non si è fermato mai un momento / La notte insegue sempre il giorno / Ed il giorno verrà.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 29 de gener de 2021.]

 

[Foto de F. Bornay, 26//1/2021.]