diumenge, 22 de maig de 2022

L'alcalde i l'Eurovisió

Vaja per endavant que considere Joan Ribó un bon batle, el millor que ha tingut la ciutat de València des del defenestrat Ricard Pérez Casado (per raons òbvies els anteriors alcaldes franquistes no entren en aquest còmput). En termes almenys de presència, estil i tarannà, intencions i realitzacions, la seua elecció va suposar un punt i a part evident respecte de la ignominiosa època de la seua predecessora, la hiperbòlica i espanyolista visceral (passeu-me la redundància) Rita Barberà. Ribó va arribar-hi empès pels vots i com a eixida a una situació de corrupció sistemàtica insostenible pròpia dels qui estan acostumats a fer i desfer tot el que els rota perquè ningú no els ha xafats els ulls de poll ni parats els peus quan pertocava. Ribó va arribar-hi i el primer que va fer va ser articular un parell de gestos de simbologia ben eloqüent: obrir el balcó de l'Ajuntament a ciutadans i passavolants i desplaçar-se a la feina com havia fet sempre, en bicicleta. Una alenada d'aire fresc es va escampar prompte des de la capital del país. Ni que només fos per veure'ns (parcialment: hi ha taques tan antigues i persistents que no desapareixen ni amb salfumant) lliures dels excessos i malvestats de la dreta més cavernícola, feia goig ser representants per un home tranquil, enemic de vehemències, professor de secundària, comunista de tota la vida agafat a temps a l'estela de Mónica Oltra (i viceversa: un tàndem de família, eficaç davant el ritual de les urnes), que coronava així la seua trajectòria política i es treia la punxa de qui tenint vocació de comandament s'ha passat la vida a la intempèrie d'un poder que finalment li cau com una fruita madura. En fi, un senyor de la Seu d'Urgell, tan moderadament nacionalista que ningú li hauria de retraure mai, ni els enemics més entercs, el seu origen català, tan mimetitzat com arribaria a estar amb la ciutat adoptiva.

Sobre aquest fil d'acer ben tensat d'una ciutat i un país tan difícils –el de les batalles enceses per interessos espuris i forans, el de la tossudesa dels processos colonitzadors, el de la mollesa d'uns súbdits que feia tan sols quatre dies aplaudien enfervorits l'Alcaldessa d'Espanya– Ribó ha exercit molt bé d'equilibrista. L'èxit en el poder, per relatiu que siga, consisteix al capdavall en un equilibri que obliga a tot de torsions, silencis i satisfacció de deutes inconfessats. La discreció que és marca de la casa obliga en aquest punt a fer un mutis i deixar que el temps parle quan vinga l'hora del balanç. Però ja som en temps d'eleccions i el populisme més descarnat ja esmola les seues urpes en busca de noves víctimes. Ribó no pot o no vol escapar a la llei de la gravetat universal. Diríem fins i tot que si acostumes massa les sabates a les catifes institucionals arriba un moment que inevitablement oblidaràs quines intencions t'hi havien dut i la duresa de l'asfalt i les pedres que jalonen el camí dels canvis en profunditat. A més, com ja ens va ensenyar Tolstoi, les persones individuals, es diguen Napoleó o Ribó, poca cosa poden fer per moure una maquinària que necessita tants esforços i voluntats que és impossible discernir efectes i causes. Potser al marge de la persona que exerceix encara d'alcalde, la suma de vectors i forces que actuen en l'ombra ja ha dissenyat una ciutat condemnada a ofegar-se en el turisme massiu més estúpid. Morir d'èxit, com diuen que moren les ciutats víctimes de l'avarícia del turisme, desdibuixades i sense ànima, no és una estupidesa? I no és una solemne estupidesa, una fugida en fals dictada per algun àngel sinistre, proposar València com a seu d'Eurovisió? És això, de veritat, al que aspirem a consciència, quan ja són ben evidents els estralls d'un turisme desbocat i deixem esllanguir-se la petita i mitjana indústria o matem el camp i l'agricultura? Per boca de qui parla Ribó quan postula la ciutat com a capital d'Eurovisió? I com casa això amb la idea, ja petrificada i dessubstanciada en forma d'eslògan, de València com a ciutat d'acollida? D'acollida de què, del mal gust universal, de la comercialització de la banalitat televisada? El model Benidorm convertit en nord per a la capital i el país? Com ho conciliarem amb l'ecologisme, que ara sembla de paradeta i carril bici, i tots els valors d'un feminisme convertit en cartó i pedra? Comprenem les debilitats humanes, és clar, el gustet que provoca l'aplaudiment, però la primera obligació d'un càrrec electe és pensar, no estimular el servilisme i les baixes pulsions. No costa gaire imaginar un munt de propostes per a la València del futur més engrescadores i sòlides. Podríem començar per ací, pel debat obert i necessari sobre el model de ciutat i de país que volem, sense populismes ni frases per emmarcar. El PP va inventar l'acudit de posar València en el mapa, una solemne bajanada que serví de coartada per al negoci fàcil del robatori. Ja sabem com va acabar aquella esdevenimentitis (ells en deien eventos: eventositis o eventositats, doncs). Vol l'alcalde Ribó fer-se mereixedor d'aquella herència en forma de medalla vitalícia i llançar-se sense paracaigudes des del balcó de l'Ajuntament? No li ho desitgem, de veritat, no s'ho mereix, no ens ho mereixem.

 [Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de maig de 2022.]




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada