diumenge, 29 de maig de 2022

Raons de llengua

Quan el català, a Catalunya com al País Valencià o les Illes Balears, en qualsevol lloc del seu domini, és notícia, sol ser-ho per algun dels molts aspectes negatius que l'afecten. A aquella dona li han muntat un canyaret per haver usat la seua llengua en un hospital públic; una pel·lícula guardonada a Berlín, feta íntegrament en la nostra llengua, costa déu i ajuda poder veure-la en versió original; amb excuses de mal pagador –i flagrant incompliment dels compromisos electorals– es rebaixa el grau exigible de competència lingüística en la llengua del país dels alts funcionaris de la Generalitat… I així tot de casos, incloent-hi no poques vulneracions dels drets lingüístics dels valencianoparlants perpetrades amb violència més o menys explícita o abusos d'autoritat d'aquells de l'hábleme en cristiano que poden acabar en multa i cuartelillo. Aquestes situacions, que tot valencianoparlant normal (el que s'expressa o vol expressar-se en la seua llengua en qualssevol circumstàncies) ha patit o patirà en algun moment, són el pa nostre de cada dia en una societat com més va més espanyolitzada, intransigent i mediatitzada, les més diguem-ne vistoses del repertori d'un estat que històricament ens ha anat a la contra i que té una tendència malaltissa i fundacional a dissoldre les diferències culturals i lingüístiques en favor d'una unitat que assegure la supremacia i domini de la nació espanyola damunt les altres. Hi ha, però, tot un seguit d'accions menys visibles o més discretes que responen a la tàctica que José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomanava en el seu informe secret de 1716 per doblegar "el genio" dels catalans, "tenaz, altivo y amante de las cosas de su País": "de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Hi ha qui ha inventariat els milers de lleis, disposicions i decrets amb què al llarg del temps l'estat ha perseguit l'efecte de minorització i substitució de la nostra llengua. Es tracta d'una constant que les trampes de la transició van tancar en fals i que d'un temps ençà es manifesta de manera més crua i descarada, ací i allà, impulsada pels qui des de la dreta van decidir governar "sin complejos" i també pels qui, emparats en un patriotisme constitucional a qui agrada pintar-se de roig i clavells i fins de republicà, van començar prometent respectar l'estatut que el poble votés i van acabar avalant un 155 tan constitucional com l'estàtua eqüestre de Franco, el Valle de los Caídos, el dret a l'habitatge o la igualtat de tots davant la llei.

El 25% que els tribunals imposen a l'escola catalana, seguint la perniciosa adulteració que els jutges fan de la voluntat democràtica i l'activitat política, desmunta, sota l'aparença d'un repartiment per quotes d'interès pedagògic, el sistema d'immersió vigent des de fa dècades a Catalunya i que evitava la segregació dels alumnes per llengües. Al País Valencià, la carambola política de les quotes ja quedà fixada amb el Decret de Plurilingüisme que ha inspirat l'actual intromissió judicial del 25%, però és que ací som experts a posar-nos la bena abans de fer-nos la ferida, tan acostumats estem al garrot i tanta por li tenim. Alfons Esteve, el prestigiós cap del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València i especialista en igualtat i usos lingüístics, anunciava aquesta setmana que dimitia del Consell Social de les Llengües per inacció (l'organisme va ser creat en 2018 per avaluar la política lingüística del govern valencià i només s'ha reunit un parell de voltes). Esteve denunciava que el Botànic ha perdut tota una legislatura sense moure cap inciativa a favor del valencià. Heus ací un exemple d'entrebanc silenciós a la llengua, perquè el no fer és una manera molt efectiva, potser la que més, de substitució lingüística.

Que el català és el nervi o la columna vertebral de la nació ho saben els seus enemics més que no els usuaris naturals, propers a ser considerats, si no ho són ja, curiosos espècimens, indígenes, representants d'un passat que s'oculta a consciència. El cambrer argentí, italià o espanyol que porta anys i panys entre nosaltres i que diu que no t'entén, les intervencions d'especialistes a À Punt Televisió fetes molt majoritàriament en castellà, les fàbriques de fer sentències judicials adverses, tot sembla conjurar-se contra la presència diferenciada del nostre poble. Què ens queda d'aquella tenacitat, altivesa i estima per les coses del país que tant cridaven l'atenció dels colonitzadors del segle XVIII? Que no siguem doblegats almenys per la nostra aquiescència.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de maig de 2022.]

 


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada