En dic valencianisme conscient de la dificultat del singular, tant si apliquem el nom a l'àmbit estrictament polític, organitzat o no, representat institucionalment o no, com si el fem servir en un sentit cultural més ampli. Perquè tot moviment social és per naturalesa plural, heterogeni, mestís (per usar un dels arguments esgrimits per Vicent Baydal en una piulada recent per negar precisament la pertinença del País Valencià a la nació catalana; la crítica, més o menys reeixida sobre la puresa de les nacions ja fou establerta fa massa anys com per haver-hi de tornar ara). I des del ben entès que en últim terme no hi pot haver més valencianisme conseqüent que el d'un catalanisme de mirada valenciana, és a dir, plenament conscient de la catalanitat nacional (històrica, lingüística, cultural, econòmica, social…). Els matisos i diferències s'hi establiran d'acord amb l'accent i les urgències, les preferències i els terminis, etc., que cadascú hi pose, és a dir, en el terreny de la tàctica i l'estratègia per a la consecució dels fins proposats. Per això hi ha un valencianisme centrat en l'àmbit d'actuació estrictament valencià i un altre (també en aquest cas hem de recórrer a les generalitzacions) que, organitzativament i, per tant, de pràctica política a curt i llarg termini, situa la seua actuació en l'àmbit dels Països Catalans. No només no em semblen plantejaments contradictoris o excloents sinó que s'han d'implicar mútuament, per la mateixa raó que l'únic valencianisme que concep, el d'arrel fusteriana, només pot ser, com he dit més amunt, catalanisme d'àmplia visió. La reciprocitat que reclamem dels mitjans de comunicació en català, la necessitat peremptòria d'enfortir el mercat cultural comú, la lluita estratègica i compartida per infraestructures bàsiques, la defensa del camp i de l'equilibri mediambiental, entre molts d'altres, són exemples palpables dels interessos que ens uneixen com a nació. I finalment però de no menor importància tenim l'anhel de llibertat, justícia i qualitat democràtica que ens lliga i estimula recíprocament com a element integrador, plenament nacional. A propòsit de Joan Fuster, i per molt que alguns com Joan Francesc Mira en una entrevista recent s'entossudesquen a negar o menysvalorar el sentit polític de les propostes de l'escriptor de Sueca, és evident que a ell li devem l'articulació més nítida que s'ha fet de la realitat nacional dels Països Catalans i que en aquest sentit no sembla gens exagerat el tòpic que afirma que hi ha un abans i un després de Fuster en la consciència nacional dels valencians (i dels catalans en general). Una altra cosa és reduir Fuster, que és essencialment un escriptor (poeta de primera hora i alta volada i assagista i estudiós brillant, únic), a la seua dimensió política i nacional, dimensió sense la qual, però, no entendríem el sentit complet de la seua trajectòria i de la seua obra, tant literària com civil. Però els pobles nacionalment minoritzats com el nostre tenen una tendència potser excessiva a santificar els seus homenots i les seues donotes, a practicar l'homenatge fins a l'extenuació, perquè és molt més fàcil repetir el que altres ja han dit (amb més o menys encert) que calfar-se el cap i posar-ho en pràctica, que articular-ho políticament i fer-ho viable. És més fàcil vestir sants que comprometre's a fons en la penosa, inacabable, ingrata i desagraïda tasca de fer país. Per això sovint els valencians tenim aquesta tirada al bizantinisme –en el sentit de debat estèril que solem atribuir al mot més que no pas en el del dibuix que Josep Iborra hi traçà de la tasca de l'intel·lectual amb el seu Diari d'un bizantí i tot al llarg de la seua obra–, a buscar el confort i el consol de la queixa permanent, a exagerar l'irremeiable del nostre cas, a atribuir a les males passades de no se sap ben bé quin destí escrit per la providència la nostra assimilació completa a l'espanyolitat, la nostra dissolució com a poble diferenciat. Crec que molts dels cercles viciosos en què el valencianisme (cert valencianisme, molts valencianistes si més no) es centrifuga i perd el millor de les seues energies es deu a aquesta impotència política i civil que dura dècades i que no sembla tenir aturador. Mirem per exemple aquelles xarxes socials i xats on l'element nacionalitari hi predomina en què solen consistir: en l'exposició repetida dels nostres mals, en l'expressió del nostre estat de permanent indignació (un vici, per cert, molt espanyol). No hi solem anar per feina per organitzar-nos més bé, aportar-hi propostes i llum, estimular el nostre compromís i militància, sinó per abandonar-nos al lament estèril i, diguem-ho clar, la majoria de les vegades per procurar-nos la satisfacció immediata de l'autoindulgència. Tenim la sensació que fent un clic movem el món, signem manifestos, denunciem una injustícia, avancem cap a la república valenciana. Ens enganyem de mig a mig en el recorregut pels nostres cercles viciosos, com si la tasca pròpia i la dels qui ens hi han precedit (sobre els símbols patriòtics, el(s) nom(s) de la llengua i del país i un llarg etcètera) no hagués servit de res. Encara ens discutim sobre el nom de la llengua, maedeusinyó! Com Sísif, reformulem cada dia els principis bàsics de la nostra adscripció nacional, del nostre poble i país, ens movem inútilment per coses sabudes i consensuades d'antic. O, impotents, atribuïm els nostres fracassos a la malaptesa en la gestió dels símbols i atributs nacionals, com si els nostres adversaris s'haguessen passat tot el temps xuplant-se el dit i no haguessen fet mans i mànegues en la metòdica tasca d'anorrear-nos, o ens lliurem a l'autobombo de les conquistes tan minses, tan fràgils, que han procurat les nostres institucions i el nostre Estatut, els partits i polítics i els homenots i donotes que hi han dedicat tants esforços. O com si el mestissatge, consubstancial a tota entitat nacional excepte en molt comptats casos en el món globalitzat en què vivim, fos l'origen del mal o impedís la realitat i el projecte dels Països Catalans. O com si el virus de Fuster fos el responsable de les febrades que avui patim. Però el nostre bizantinisme, el nostre embadaliment en els cercles viciosos, tan gestual i exhibicionista, no ens estalviarà de cap manera la tasca vertadera, insubornable i inajornable de continuar fent país, de continuar lluitant efectivament per un País Valencià i per uns Països Catalans lliures i justos.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de juliol de 2022.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada