Càmpings

Els càmpings de la meua joventut, que vaig visitar en ben poques ocasions i sempre en condicions més aviat precàries, vull dir, sense els mínims indispensables per assegurar-se un cert confort, solien ser espais molt atrotinats, d'higiene i netedat més que dubtoses. Hi pul·lulaven tot de personatges pintorescos entre els quals predominava el tipus nòrdic, alemanys, holandesos, escandinaus, britànics. Molts d'ells eren els darrers representants dels hippies, una filosofia de vida ja llavors reduïda als seus aspectes més vistosos però superficials, el meticulós descuit en l'endreça personal com a símbol de llibertat, la promiscuïtat sexual més compulsiva i totes les estratègies imaginables per passar-se el dia col·locats. Eren càmpings majoritàriament situats a la costa mediterrània (i qui diu foc diu flama, la nostra costa, la dels Països Catalans), que en aquell temps ja patia els efectes, saludables a la curta, i molt nocius a la llarga, del turisme de masses. Situats en punts estratègics de la ruta de l'escapada estival que els amics gaudíem amb penes i passió, hi anàvem a parar quan no teníem més remei, perquè ens sorprenia la nit o perquè l'alternativa de l'hotel de més o menys categoria era impossible per a la nostra butxaca. El càmping Michelangelo de Florència és el principal responsable que els meus records d'aquells càmpings tinguen el traç gruixut del sainet o el còmic, un realisme aconseguit a força de reduccionisme. Hi vam arribar un dia calorós de juliol de 1976 J. Carahillo, R. Bufa, J. Cabugui, X. Xinet i jo, amb l'esperança posada en una vaga cita amb unes xicotes de Padova que havíem conegut a Pisa i amb les quals vam descobrir les semblances entre el nostre valencià d'Alcoi i el seu vènet (que llavors no sabíem que era una llengua distinta de l'italià). Xinet, el més afortunat dels cinc llamàntols, va fer els seus propis i intransferibles descobriments amb Corina, una de les xiques. Tres dies ens hi vam entaforar, en aquell càmping ple de vikings i valquíries inaccessibles, sense baixar a la ciutat, en part reparant el cansament i una gana acumulats al llarg d'un viatge que ens havia dut per París, Venècia, Pisa, Florència, Roma, Gènova, Torí i algunes ciutats menors, en part víctimes jovials de la indolència, assecant l'equipatge que havia deixat completament xop la pluja torrencial de la primera nit en què, sense tenda on aixoplugar-nos, havíem acabant dormint davall unes màquines (així en dèiem de les pinball o petacos tan populars aleshores), potser les mateixes amb què practicàvem la perícia del joc i l'enginy de la trampa al Sindicat, el bar del poble on ens reuníem, escoltàvem música i imaginàvem els viatges. El món de la nit contemplat des de sota una màquina d'aquelles, en el vestíbul d'un bar d'un càmping de Florència, pot resultar certament estrany, absurd i destarifat, res a veure amb la història sagrada i l'art sublim, el glamur i el paradigma de la bellesa i l'equilibri que representa Florència, la Firenze que per fi vam visitar en un arrapa-i-fuig de camí cap a l'estació de trens que ens havia de dur a la següent destinació italiana.

D'uns anys ençà, però, he combinat en els meus viatges l'hotel i la casa rural amb el càmping. Els records de joventut em demanaven una certa reparació respecte a una forma de viure que al capdavall, i incomoditats a banda, em semblava tan atractiva pel que suposava sobretot de pràctica de l'austeritat en contacte amb la natura. En l'obligada reclusió de la pandèmia vaig comprar una tenda de campanya que havia de rescabalar-me de les penúries passades. Els darrers viatges pel Perigord, el Pallars Sobirà o Euskal Herria m'han confirmat la sospita que, fet en les condicions que demana la vida a l'aire lliure, sense sofisticacions innecessàries, el campisme és una de les formes més amenes d'existència. I així, pel que té també de pedagògic per a avis de dues criatures fascinants d'11 i 5 anys, hem volgut compartir una setmana de càmping amb ells a la Serra d'Irta, buscant l'equilibri entre l'ordre necessari i el caos que l'acompanya, entre la planificació i la sorpresa, la creativitat de la lectura i el dibuix, el petit repertori de cançons compartides, l'activitat incessant i el sagrat art d'administrar avorriment i tedi, de deixar passar les hores i observar, l'aventura d'aprendre noves paraules per explicar i alçar el món des del petit racó d'un càmping a la vora del mar, a la falda de la serra, d'un lloc singular, d'un lloc qualsevol en el món on plantar la tenda uns dies.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de juliol de 2022.]