diumenge, 10 de juliol del 2022

Els túnels

Tot allò que escrivim perquè siga llegit públicament també ho escrivim per a nosaltres mateixos, en primer lloc per a nosaltres. Per apamar un dubte, per descobrir algun aspecte velat de la pròpia realitat i circumstàncies, per encetar una conversa que no sabem on ens portarà. L'escriptura és l'inici d'un viatge que no té final previst. No vull dir el gènere on ho encabirem i per tant l'acceptació del cúmul de convencions que li donen forma i sentit, sinó com serà al capdavall el paisatge que podrem veure en el seu transcurs, els pensaments que ens suscitarà ni el resultat final de la nostra travessia. No vull dir les dimensions, els fulls o caràcters que ens proposem d'omplir, que aquests sovint depenen de condicionaments palmaris i en general profitosos, per molt que els límits físics d'un escrit també en determinen el contingut. Si partíem d'una certitud, convicció, urgència o propòsit, potser a mesura que anirem avançant ens hi trobarem raonables dubtes; si hi caminàvem a la palpa, sense cap idea prèvia o amb alguna de molt vaga o tremolosa, tal vegada el que necessitem siga agafar-nos a la seguretat de les paraules, per molt esmunyedissa que siga, experimentar l'alleujament que implica haver transformat el silenci inicial en una forma concreta i al capdavall compartible (amb un mateix en la immediatesa, amb els altres en coordenades d'espai i temps distintes, diverses i desconegudes). O en un eco.

Ha estat així, com llançant un primer crit enmig d'un túnel fosc, com aquells que travessàveu sovint anant d'excursió per les serres alcoianes, freds, humits, restes d'un projecte ferroviari que havia d'unir la ciutat a Alacant i que mai no va ser conclòs, ni tan sols posat en marxa. Els presos de Primo de Rivera s'hi havien escarrassat debades. Com el primer crit que havia trencat aquell silenci densíssim. L'eco alliberava en certa forma la por enmig d'aquella foscor però creava alhora una atmosfera sonora inquietant i, en conseqüència, més por. Les mudes parets invisibles (no portàvem mai llanterna i els mòbils no eren ni somniats encara per la rudimentària fantasia de la ciència-ficció d'aquells temps) per on sentíem regallar fils d'aigua eren el límit d'un univers que no es podia tocar perquè el cobria una vegetació tel·lúrica de tacte llefiscós. El crit es repetia com un eco que anava extingint-se amb el contrapunt de les gotes caient en tolls que no sempre podíem esquivar. Per no entropessar amb les parets i orientar-nos, a falta de llum, hi féiem servir un pal o una canya que ens permetia seguir les variacions de la trajectòria del túnel. Fins que albiràvem allà lluny un punt de llum molt tènue que avançava amb les nostres passes. Era el desitjat final del túnel, la soferta metàfora que tan bé pot suggerir la superació d'una situació compromesa, la solució, la majoria de les voltes provisional, d'un problema, l'eixida del laberint.

Primera setmana de juliol. Crònica anunciada d'incendis devastadors arreu del país. Setena onada de covid, en general d'efectes molt més lleus però amb una capacitat de contagi superior a les anteriors. L'ardor guerrer dels estats, amb el rerefons de la guerra d'Ucraïna, desbocat, mentre la sanitat continuarà sense les inversions necessàries, pugen els preus i baixen els jornals. Si no ens mata la guerra tampoc ens salvarà potser el sistema públic de salut. Torna la mili obligatòria a Letònia, barbes a remulla del veí bàltic. La Diputació d'Alacant, en negar els més elementals drets lingüístics al valencians, demostra per enèsima vegada que l'espanyolisme més dur hi té casa i farratge i la inutilitat angèlica, després de quaranta anys d'estatut, d'aquesta autonomia.

Agafem una canya, fem el cor fort. Un colp trencat el silenci hem d'avançar entre perills, sabent que només les pròpies passes i el propi esforç ens duran cap a la fi. Les parets, tot i la calitja que va creixent al voltant nostre i l'augment de la temperatura de la mar, són d'una humitat opaca. Escoltem les gotes d'aigua caient als tolls negres del silenci. Caminem, caminem. No amollem encara la canya.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de juliol de 2022.]

 


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada