Invisibles

Denunciava dies arrere l'AELC, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, la invisibilització a què institucions públiques del País Valencià com l'Ajuntament de València, la Diputació d'Alacant, el Palau de les Arts o la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (À Punt) sotmeten la literatura escrita en català. La situació és molt vella, quasi un mal crònic en tot cas curable. Però entre el que es pot esperar i sovint proclama un govern d'esquerres com el del Botànic i el que efectivament aquest mateix govern promou, defensa i finança hi ha una distància considerable en temes com el que ens ocupa. Amb tot i que potser el fenomen contra el qual l'AELC ha alçat la veu mereixeria més aviat el terme marginació o ocultació –entre més raons perquè els neologismes invisibilitzar/invisibilització no figuren al diccionari per inexactes i sobrers–, o fins i tot el de minorització, tan car a la sociolingüística, el toc d'alerta dels escriptors és just i necessari (passeu-me les ressonàncies litúrgiques) i posa el dit a la nafra.

El bilingüisme més o menys feliç o infeliç sobre el qual s'ha assentat tot l'edifici públic valencià abans i durant el Botànic té aquestes coses, que al menor bufit se'n va avall. Perquè és mera retòrica, tics de la inèrcia o excuses de mal pagador: ni en la literatura ni en cap àmbit de la vida social no s'ha aplicat mai el 50% per a cada llengua que podria justificar-lo. En siguen conscients o no els seus promotors, el bilingüisme arrossega el català cap a la marginalitat, la reserva índia (amb la seua literatura també agònica) i l'extinció. La literatura, al capdavall, és inseparable de la llengua en què s'escriu. I la salut del valencià, en termes de presència i discriminació efectiva en l'espai social arreu del país, és com més va més precària, com demostren tossudament els estudis i observem en el nostre dia a dia. Per fer front a la situació, i optimismes de traca i mocador a banda, tampoc el Botànic ha fet res de seriós, mirant sempre de reüll les tendències en intenció de vot o content d'ofrenar nous sacrificis a Espanya, una mica de tot. Ni avancem en la normalització del valencià a l'escola a través de l'única alternativa viable de la immersió amb una llei de plurilingüisme que amaga el bilingüisme asimètric, tímida i enganyosa, ni aconseguirem de metges i personal sanitari el respecte pels drets lingüístics dels valencians, que sempre són qüestionats i prescindibles.

De manera que sí, que els escriptors en català, probablement una majoria àmplia dels lletraferits al País Valencià, tenim dret a ser valorats, promocionats, estimats. Perquè com l'ou i la gallina, la llengua i la literatura (que no debades van o haurien d'anar de la mà a l'escola) són realitats que s'impliquen mútuament. Si és cert que la difusió del treball dels escriptors només té sentit en relació a un públic lector i és imprescindible com a medecina i impuls per a la llengua, no ho és menys que la salut d'una llengua és condició indispensable perquè la literatura prospere i acomplesca les seues funcions estètiques i socials, de sondatge de la condició humana, d'elaboració de raons i sentits per a la vida amb unes mínimes garanties. Perquè per molt que ens escarrassem a escriure les obres més excelses, correm el risc que la nostre eina de treball se'ns esmicole entre els dits, o pels laberints de les idees, i que a la música de les nostres paraules només responga l'eco de l'oblit i del silenci. Correm el risc de quedar atrapats en el més inútil narcisisme, per altra banda el que més promocionen els partidaris de la cultura vigent de l'escaparatisme i l'autobombo. L'AELC aquesta vegada ha assenyalat un dels punts més febles del projecte del Botànic, el paper de la literatura, la cultura i la llengua pròpies en la construcció d'un país ben arrelat i alhora obert al món i al futur. Que no siga només un clam del gremi injustament maltractat dels escriptors. Que queden públicament exposades les vergonyes dels gestors de la cosa pública, que es mullen de veritat i es retraten i retracten si volen els nostres vots. Invisibles a la força però sempre alçant la veu, escampant i dignificant les paraules de la tribu, invisibles, quin remei, però movent renou.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de febrer del 2023.]