Vicent Salvador, raó i passió de vida

Dimarts passat se'ns en va anar Vicent Salvador a setanta-dos anys. De fet els havia fets l'1 de gener. I se'n va anar, després d'uns mesos de lluita contra el càncer, mentre encara es trobava en plena forma, aquella pròrroga que a partir d'una determinada edat permet gaudir més assossegadament dels guanys savis del temps i quan la passió, si encara guerreja, troba el mur –franquejable al remat com tots– de les cicatrius i les durícies de la pell. Vicent fou sempre un treballador abnegat, sovint trasbalsat per les responsabilitats que ell mateix s'imposava, per l'impuls de caminar cap als grans horitzons intel·lectuals que va començar a albirar amb claredat a finals dels setantes, quan ens vam conèixer en aquell despatxet del carrer Moratín on jo passava les hores corregint galerades per a Tres i Quatre i ell va aparèixer-hi amb el seu primer poemari, Argiles, sota el braç. Els reconeixements i homenatges arriben sempre a deshora, bé que ho sé, què hi farem. Ja no el meu propi, que al capdavall va poder esplaiar-se durant uns anys en el viatge sinuós de l'amistat, en els detalls d'una complicitat que s'estenia més enllà de les preocupacions compartides, la literatura, la llengua, la cultura, el país. Potser és que davant la mort algunes figures que romanien a l'ombra de tanta llum, de sobte nues, despullades de tot allò que els va donar alè, s'engrandeixen fins a les proporcions justes de la seua vàlua, del treball ben fet, de la vida viscuda amb lucidesa i passió. Potser és que en arredonir-se el curriculum, en tancar-se el cercle, el buit i l'absència cedeixen la paraula al nostre obstinat, estúpid silenci. És per això que, alliberat de les mesquineses que solen assetjar els discrets, els clarividents, els tímids, en extingir-se la vida, hi queda la llum d'una obra perpetuant-se en projeccions infinites, la dels seus deixebles (no en conec cap que no cante les excel·lències de la persona del gran mestre que fou Vicent fins al darrer dia), la dels seus lectors presents i futurs. Diguem-ho clar: Vicent Salvador ha estat un dels intel·lectuals més sòlids que ha donat el nostre país, en un doble vessant que a mi em sembla impagable i indestriable, el de l'esperit transfronterer que al capdavall no és més que l'assumpció de la vida en tot el seu sentit, el del coneixement, el de la creació artística. Ningú com Vicent ha dissipat les ombres que feien de les lletres i les ciències compartiments estancs, exclusions absurdes. Ningú com ell va fondre la investigació sobre el llenguatge des d'una perspectiva polièdrica amb l'estudi i la pràctica de la literatura. Com el seu justament admirat Joan Fuster, la condició de lletraferit, d'escriptor de poesia i assaig, és a la base de tota la seua obra teòrica i d'investigació filològica. En el fons el que era plenament assumit per ell era que les arrels que impulsen el coneixement científic, el de les dades a la mà i les especulacions que se'n deriven, i la pràctica artística del llenguatge eren una sola i la mateixa cosa, que la ciència no es barallava amb la lletra, que la raó i l'emoció es troben en el fang de la vida. Que era possible conciliar el que acadèmics i oficiants de literatura creien amors impossibles. Com en Fuster, com en tots els escriptors de raça, la síntesi fou possible, raó i passió de vida. En el mestre de Sueca Vicent hi va veure el germà gran, el tolerant, el d'esperit obert, el del rigor intel·lectual. L'altre gran mirall, el de l'Estellés dels poemes (el que anècdotes a banda és l'únic que hi compta), hi va impactar per contrast, per poèticament torrencial, per descordamenta que allibera les ànsies anguniejades per gramàtiques castradores, les del franquisme per excel·lència. Ara l'amic de l'elegància, la fragilitat i la constància, tot cor i tot mà estesa, ja és amb l'Elionor Sanz que a Xàtiva el va obrir al país, la llengua i la vida des de tots els armaris; ara l'amic que s'enrojolava i la seua rialla nerviosa, ràpida i fàcil ja és amb Fuster i Estellés fent murada contra la dissipació i la desmemòria. Jo tornaré als Balcans, Budapest, Praga i Viena de la seua mà, en un Ford Fiesta i en algun somni. Però a tots ens correspon que el tresor de l'aigua que va pouar des de ben fondo arribe a totes les mans i totes les boques assedegades de coneixement i poesia, és responsabilitat col·lectiva que es multipliquen bellament les raons d'una passió de vida, de la cultura i permanència d'aquest país encara nostre.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de gener de 2023.]