Aquests dies m'ha vingut al cap amb insistència el títol de la pel·lícula que Luchino Visconti va rodar en un poble de la costa siciliana en 1948, La terra trema. La tremolor que hi descrivia magistralment el director milanès, però, s'esdevenia entre gent de la mar i feia referència als conflictes socials i la revolta dels treballadors contra l'explotació. La terra també ha tremolat aquests dies a causa d'un terratrèmol de magnitud 7'8 en extenses regions del Kurdistan (la part sempre silenciada, tragèdia que se suma a la tragèdia), Turquia i Síria, el més fort des que se'n tenen dades. Les imatges que ens han mostrat i les xifres que ens arriben i comptabilitzen morts, ferits i edificis desplomats parlen d'un escenari esgarrifós, on l'ajuda internacional arriba amb comptagotes o és, com en el cas de la part siriana enfrontada al govern de Damasc, simplement inexistent i els propis i escassos recursos parlen alhora l'idioma de la tenacitat i la impotència. Hem vist supervivents i familiars de les víctimes excavar les runes amb les mans i les ungles i les poques eines de què disposen, enmig de la fam, el fred, la desesperació i la ràbia. També la mort i la tragèdia són selectives i colpegen de manera desigual les seues víctimes. Sobre un territori arrasat per una guerra brutal (quin pleonasme!) que dura des de 2011 i ha provocat més de 500.000 morts i una repressió secular i despietada dels estats de la zona, sobretot el Turc, damunt la minoria muiltimilionària kurda, les forces tel·lúriques han sacsejat la terra i han fet caure com si fossen cartes d'una baralla edificis prèviament castigats per les bombes de l'artilleria, la misèria i l'avarícia especulativa que alça les cases dels desheretats. Davant la magnitud de la tragèdia, la ira cruel i capriciosa d'uns déus inexistents, la força cega de la terra que tremola sota els peus dels més dissortats, ens preguntem què podem fer. Si engolir la dosi diària d'aliment informatiu per tractar de comprendre, tot destriant entre les runes de l'interès i la parcialitat la veritat i complexitat dels fets, val tant com tancar els ulls i continuar dormint, què podem fer. Se'ns escapa, si en té, el sentit de la tragèdia, el joc de daus terribles d'uns déus que hem creat a mida de les nostres desesperances. Cal ser pràctics, sí, és clar, cal anar per feina sobretot en moments com aquests, cal actuar, mobilitzar tots els recursos a l'abast, pressionar perquè estats i organitzacions internacionals, els mateixos que darrere el teló mouen les tramoies de les guerres i la destrucció, col·laboren en el rescat dels qui queden vius i en la reconstrucció del paisatge devastat. Però ser pràctics i actuar sense parpellejar exigeix en el fons comprendre l'arrel profunda de la tragèdia, traçar amb precisió la cartografia dels mapes on habita i s'estén la misèria, que és fruit de la injustícia i les desigualtats, aturar la roda sinistra que mou el món, combatre la maledicció de Sísif. Amb els peus ben plantats sobre la terra que tremola ens preguntem què podem fer quan tot s'ensorra sinó intentar salvar el poc que queda, sinó prevenir tragèdies futures i mitigar els efectes de la catàstrofe. A La terra trema Visconti alça un poema tràgic sobre la condició humana que no pot renunciar a l'esperança. I alguns dels seus diàlegs ressonen com l'eco en la consciència per recordar-nos el valor de les paraules que ens ajuden a preguntar, a comprendre i transformar enmig de la tremolor, com el fil d'una esperança: "La mar és amarga i tot fa pànic quan es viu en la misèria. No tenim on anar, hem d'estimar-nos".
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de febrer de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada