El pitjor no és la previsibilitat del discurs feixista en boca dels professionals de la confusió, aquest malson històric del qual sembla que no acabarem de despertar. En la paleta de colors de les ideologies autoritàries hi caben fenòmens tan distants i en aparença tan distints com un Putin, un Netanyahu, l'argentí de la motoserra, nouvingut de moda en el panorama de la fatxenderia mundial, Javier Milei, l'increïble home Trump, o els més autèntics espècimens del nacionalcatolicisme espanyol, clàssics com Aznar, Abascal o Ayuso (la Triple A), o bufanúvols de la talla d'un Mazón, alumne avantatjat de Zaplana, i tots els qui ell ha assegut a les cadires de comandament de la Generalitat sense despentinar-se. El pitjor, dic, no és que els estirabots d'aquesta gent siguen productes prefabricats i de sobres coneguts i patits, sinó l'habilitat demostrada en el control de les regnes de poder i en l'ofuscació que els seus paranys provoquen en el cos electoral majoritari que els vota. D'ací, com se sol dir, plora la criatura, de l'erm cultural que fa possible que pobres i desarrapats, treballadors esforçats i pencaires precaris, autònoms i aturats, joves i vells, dones i perifèrics (a més dels tradicionals beneficiats del règim, en forma d'almoina per baix, i dels hereus a qui el privilegi els ve de casta) hi creguen cegament, s'empassen l'ham pudent de les seues mentides. El mal és la batalla que les esquerres no han sabut lliurar per l'hegemonia cultural, l'abandó de l'escola, el menysteniment del poder transformador de l'art i el llibre. El mal que explica en part l'onada reaccionària, al carrer i a les urnes, és l'abassegador domini dels mitjans d'informació convertits en mitjans de formació de masses. Ja no es qüestionaven els instruments d'adotzenament col·lectiu com la televisió o el futbol ni els seus continguts no gens innocents d'entreteniment, xafarderia i burrera, ni es tenia en compte la llengua i el llenguatge amb què s'adobaven els narcòtics de l'estupidesa. Es tractava només de controlar una racioneta del gran pastís, d'aprofitar l'ínfim espai disponible per a la crítica amable, d'acceptar submisament el predomini connatural de les dretes, d'aconseguir la pagueta o la canongia i fer la viu-viu esperant que la figa madura de la revolució caigués tota sola. Ja sabem que l'única causa perduda és la que hom renuncia a perseguir. I així van avui les paraules, com penjolls de roba bruta en els fils d'estendre, un prêt à porter d'usar i llançar, un fast food insípid i barat (encara que valga un dineral) –Espanya, llibertat, democràcia…– buidades de sentit, útils per a tapar un forat i sarzir un descosit.
D'ençà que va seure a la poltrona presidencial i conquistat el títol de Molt Honorable, Mazón no ha dit res que no estigués previst en el manual del capitost valencià decidit a ofrenar noves glòries a Espanya passant abans per la taquilla de la pròpia butxaca: anticatalanisme de matí, vesprada i nit, obediència cega a les consignes dels seus superiors a Madrid, més turisme, més rajola, menys escola i sanitat, més negocis privats a l'ombra dels tarongers del palau de la Generalitat. Amb ell han tornat la desacomplexada guerra contra el valencià i la cultura, la negació de la violència masclista, el menyspreu de les conseqüències del canvi climàtic, les privatitzacions fins en la sopa, l'ocultació d'una mínima agenda valenciana, tot el que fou pa de cada dia per al País Valencià amb Zaplana, Olivas, Camps i Fabra pastat amb la farina del blat de la sucursal desllavassada del socialisme valencià. No ha dit res de nou Mazón ni ho dirà. La seua és una fórmula que s'eixamplarà en el buit a fi d'acabar de depredar el que queda de país i fins que els casos de corrupció comencen a esclatar-li a les mans i de l'enèsima fartera d'incompetència la societat valenciana faça possible un canvi de cicle. I si diu res que no hagen dit els qui el van precedir en la burrera, no esperem que el trellat democràtic inspire les seues paraules. Vacunat contra qualsevol sentiment de vergonya, ni tan sols de la vergonya torera que tampoc té Barrera, pot afirmar sense que li caiga la cara en terra que si la Dama d'Elx fos la Dama del Llobregat, ja la tindríem a casa. Una declaració d'impotència en reconèixer que el País Valencià no compta per a res a la Villa y Corte? Expressió de l'admiració que li produeix la laboriositat catalana, capaç de traure pans de les pedres i beneficiar-se de les seues influències? No, és clar. És la mateixa faramalla anticatalana (antivalenciana) de sempre, el discurs de l'odi en què s'inspira la dreta furibunda del PPVOX en coordinació amb els jutges i la catoliquíssima Conferència Episcopal per llançar la seua pirotècnia contra l'amnistia i els pactes que han fet possible la investidura de Pedro Sánchez. Fins quan ens empassarem l'ham de les mentides els peixets valencians, fins quan els durarà tanta pólvora mullada?
[Publicat el divendres 24 de novembre de 2023 al Diari La Veu del País Valencià.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada