Llibres, llibres

El pare era un lector àvid, d'una curiositat insaciable, exigent i enciclopèdica. La biblioteca que ens va llegar ha estat el millor testimoniatge, silenciós i discret, tothora present, no solament de la seua trajectòria intel·lectual sinó també de la seua vida. Quan els llibres, la lectura, tot el que per entendre'ns anomenem cultura, ocupen el centre neuràlgic d'una persona, ja no hi ha distinció possible entre vida i literatura, són un tot indestriable, una pel·lícula i la seua banda sonora. El recorde sempre amb un llibre, un periòdic, una revista a les mans. Fins i tot a l'hora dels àpats llegia com si s'acabés el món, com efectivament farà un dia o altre. Però com que també era apassionat del diàleg i el debat, de tant en tant, si en algun moment la conversa girava cap alguna zona del seu interès, abaixava el paper imprès que fins aleshores semblava haver-lo aïllat del món i intervenia com si no hagués perdut detall del que passava. Aquest equilibri entre concentració i dispersió, entre lectura i observació, sempre em va semblar prodigiós i exemplar: la lectura –ens demostrava amb el seu capteniment– no ens allunya de les coses, ens hi acosta d'una manera més completa i complexa. És el mateix que Fuster planteja en algun paper contra la falsa dicotomia dels llibres o la vida. No era, al capdavall, que es desentengués de la família i de tot allò que l'envoltava, sinó que aprofitava fins el darrer minut del temps lliure que li deixaven les múltiples obligacions i l'atenció als pacients. Ara comprenc que llegir era per a ell –i per a la majoria de lectors– també una forma d'autodefensa i resistència, una manera de posar sordina a l'estridència del món.

Però per als qui ja hem acumulat anys i llibres en nombre considerable arriba un moment que decidir on anirà a raure tant de material es converteix en una preocupació. Com sabem, el saber sí ocupa lloc. Sobretot, com en el meu cas, quan a la biblioteca pròpia s'hi suma l'heretada, constituïda per uns quants milers de volums que hem hagut de traginar d'ací cap allà, amb alguna estació intermèdia, des de la casa familiar d'Alcoi a la de la Marina. I revisar-los un a un, desempolsegar-los, organitzar-los, marcar-los amb un exlibris amb el famós quadre de Picasso "Mà amb ram de flors" de 1958 i la llegenda "Biblioteca Dr. Manuel Rodríguez Martínez (Madrid, 1920-Alcoi, 1983), metge neuropsiquiatre i escriptor" que n'identifica la procedència i ajorna l'oblit inevitable, triar-ne per regalar a amics, coneguts i saludats que saps que ho agraeixen. Per altra banda, ja fa temps que vam deixar d'enorgullir-nos pel cúmul de llibres perquè eren la millor demostració d'haver viscut (amb els higiènics oblits que ho fan possible). No és només la manca d'espai material on mantenir-los sinó sobretot la negativa a condemnar-los a un silenci que s'omplirà de pols, a un horitzó de vulgar pasta de paper o de foguera quixotesca. Tenen dret a conquistar noves vides, ens diem, de repetir-se com un eco, de buscar la carícia d'altres mans i l'atenció de nous ulls. I llavors comença una recerca de qui se'n farà càrrec, qui voldrà donar-los una nova oportunitat, qui entendrà el valor del que atresoren, qui menysprearà per fals el tòpic universal que afirma que tot és a internet. Descartats els llibreters de vell, que no els volen ni regalats, les biblioteques públiques que no es dignen ni contestar els teus correus, els museus de la medicina, les universitats i d'altres benemèrites institucions culturals, arribes a la penosa conclusió que ningú no vol llibres. La majoria de campanyes de promoció de la lectura, els llibres i la literatura, fires, congressos, presentacions i tota la parafernàlia, et semblen simples operacions comercials que s'acaben en elles mateixes, de curta volada. La gent, la societat, no s'estima els llibres, que continuen sent objectes de luxe d'estrictes minories. Ahir mateix, quan ja havien donat per extingit l'incendi que va cremar a Ràfol d'Almúnia i Benimeli, el poble d'Isa Tròlec on ens trobàvem per dinar, i quan ja havia aparcat el cotxe, una senyora major em va abordar per preguntar-me si jo entenia de comandaments de televisió. En dir-li que no, que ni idea, i preguntar-me ella què faria sense televisió, no se'm va acudir altra que dir-li: "Doncs agafe un llibre i llija". Em va mirar com si estigués boig, va fer mitja volta amb un gest de menyspreu, i se'n va anar sense dir res.

Aquest dimecres vam tornar a carregar la major part dels llibres del pare a la furgoneta, sobretot les quilomètriques enciclopèdies que en constitueixen la part més gruixuda, però aquesta vegada per portar-los a una destinació feliç, tal volta definitiva, on podran complir amb la seua funció de transmissió i creació de cultura a la seu d'Ondara de l'Insitut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA). Tot gràcies a l'interès que des del primer moment, d'una manera natural i decidida, va mostrar l'amic Mateu Artigues Puigcerver de Pedreguer, vocal de l'entitat, que venia a posar un sí preciós a tots els nos que un darrere l'altre havíem rebut fins ara. Amb el temps, la biblioteca del pare (exceptuant-ne la part mèdica, que ho té més difícil per trobar allotjament), juntament amb d'altres donacions, serà catalogada i posada a disposició del públic. La sensació d'alleujament pel deure complit se'm barreja amb la nostàlgia pel temps perdut i l'allunyament d'allò que al capdavall resumeix i dona sentit a gran part de les nostres vides. Però saber que encara hi ha persones i institucions capaces de fer-se càrrec del patrimoni cultural comú, que posen el propi espai al servei de la gent, que valoren l'esforç de preservació d'un llegat literari, alimenta la confiança en el futur del nostre país malgrat tots els malgrats. Perquè encara hi ha qui, com Mateu i la gent de l'IECMA, considera aquell poema visual de Brossa que combina llibres i lliures molt més que un simple joc de paraules, molt més que una feliç troballa. Gràcies!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de novembre de 2023.]