A falta de joc bonic i intel·ligent, tècnic i subtil, el poti-poti que històricament ha sigut la selecció espanyola de futbol va trobar l'excusa per excitar el decaigut orgull patriòtic amb la pirotècnica fórmula de la fúria, encara en plena ressaca imperial, que pareix que no s'acaba mai. Com és sabut el mite fou rescatat arran d'un partit contra Suècia en què el jugador basc Belauste (José María Belaustegigoitia Landaluze de nom complet en èuscar) va demanar la pilota i, empenyent-la juntament amb dos jugadors suecs i el porter, la va fer entrar d'aquella manera dins la porteria. No deixa de ser curiós que el protagonista de les cròniques d'una tal gesta, el susdit jugador del Bilbao, fos, a més de basc, advocat i fervent patriota del PNB, que quasi perdés la medalla que li pertocava per la seua negativa a enlairar la rojigualda i que morís a l'exili de Mèxic en 1964. Amb la fúria es poden saquejar ciutats, certament, com van fer els Terços de Flandes amotinats en Mechelen (1572), Anvers i Maastricht (1576), veritables inspiradors històrics de l'eslògan, però molt més rarament guanyar trofeus si no va acompanyada d'altres mèrits, com va passar quan els xicots de Guardiola van posar-hi el trellat necessari. Com en el NO-DO de trista memòria, el franquisme fou la veu atiplada de Matías Prats, unflada fins a l'extenuació per a la narració de dubtoses gestes que amb prou feines amagaven la fam circumdant, que no era només de pa. El doblatge de les pel·lícules i la veu monòtona dels partes va constituir durant molt de temps la banda sonora oficial, tan buida com plena de fúria, de l'Espanya franquista, que va trobar el seu contrapunt mordaç i desmitificador en el film de Francesc Betriu Furia española, de 1975, l'últim que va veure, segons algun testimoni, Franco abans de passar a millor vida (els qui vam quedar més o menys vius, vull dir).
Davant la fúria, real o fingida, en qualsevol cas patètica i ridícula, un no sap en conseqüència si riure o plorar. Perquè com tantes coses que no canvien, la intransigència, la mania de pegar cabotades contra la paret i voler arreglar les coses per collons (i per tant no arreglar-les mai), el perpetu estat de mala llet que defineix més bé que altres components la sociologia majoritària espanyola, la fúria ha tornat a l'ordre del dia amb els aldarulls protagonitzats, amb inèdites barricades, focs i càrregues dels amics policies i alguna detenció. Probablement devem a Aznar la represa sistemàtica de la fúria a nivell polític, la mateixa que han anat assumint amb el temps aconseguidors de la talla d'un Felipe González o un Alfonso Guerra. Van perdre el poder (el del govern, no tots els altres) gràcies a les astúcies i la perícia en el driblatge de Pedro Sánchez i la seua capacitat per cosir pactes impossibles. Però el gos no amolla el gos ni a bastonades, sinó que a lladrucs i mossegades vol retenir-lo sense reparar en les formes, l'esportivitat (paraula estranya als partidaris radicals de la fúria) ni el mínim sentit democràtic. La dreta eclesiàstica, judicial, política i mediàtica, els uns per tapar les vergonyes de la pederàstia massiva i sistemàtica, tots defensant a mort els negocis i els privilegis a compte de la pàtria en perill, han encès les fogueres i ressuscitat uns fantasmes que ja no tenen la mínima vergonya de traure a passejar, ara que el blanqueig potsfranquista ja no necessita més centrifugats i aprofitant l'onada neoconservadora i trumpista que s'alça a bona part d'Europa. Catalunya, com sempre, amb el dimoni Puigdemont al capdamunt, i la possibilitat d'una amnistia més o menys completa, són la pólvora que encén la fúria espanyola, ara ja també dirigida cap a Pedro Sánchez i un PSOE que tan irresponsablement va col·laborar en l'emblanquiment del franquisme manifestant-se amb PP, Ciudadanos i Vox quan va preferir salvar abans el règim del 78 que la democràcia. La fúria espanyola, ja dic, fa riure i plorar, i no dubta de banalitzar el terrorisme penjant-lo al coll dels adversaris polítics. És la fúria que pretén sotmetre les minories nacionals i recosir Espanya agitant el sonall (de moment només sonall) de les casernes i el colp d'estat. I quan els passarà la fúria, si mai els passa, comprovaran que el dinosaure se n'ha anat ja, perquè com més insistiran en la violència i la força com a manera de (no) resoldre els problemes i de perpetuar-se en la burrera, més ganes tindrem tots d'anar-nos-en.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de novembre de 2023.]
[Furia española, Francesc Betriu, 1975. Hi va actuar també l'Ovidi Montllor.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada