L'enèsima operació d'emblanquiment reial ens agafa en plena campanya d'una altra ofensiva no menys lucrativa (per a segons qui, és clar, que mai no plou a gust de tothom) com és la de la completa indigeneïtzació (perdó per la paraulota, si és que encara queden indígenes de res) del halloween. La veritat, i dit siga ja sense acritud i resignadament davant la constant invasió de l'estupidesa universal sota múltiples formes, no he vist en ma vida una festa amb més poca gràcia que aquest carnestoltes teranyinós, ensucrat i coent. Havent perdut pel camí castanyades i panellets, animetes i contarelles i memòria dels propis morts, només faltava el sorollós negoci halloweenesc per embrutar una tardor en vies d'extinció. En fi, clamar en el desert i armar-se de resistència interior, què hi farem. No deu ser casualitat, doncs, l'espectacle paral·lel que han muntat a compte de la majoria d'edat de l'hereva coronària, el seu jurament de la Constitució o brindis al sol tota vestideta de blanc davant d'una mare experiodista amb clars signes de decadent avorriment i l'agre pare que penja el medallot a la filla amb cotinguda emoció, com correspon a les figures règies on els últims i poderosos conglomerats franquistes hi tenen dipositades totes les esperances. N'hauríem pogut dir El dia dels morts vivents si no fos que els seus protagonistes són ben vius i manen l'any sencer des de fa segles. La festassa amb besamans i pastissets rojigualdos, l'habitual desfilada militar en uniforme de gala pleistocènica, la clac de sangoneres reials que s'hi aplega i fins la benzina i el fastuós Phantom IV Rolls Royce (fins en això els ressons fantasmals del halloween), un dels tres models exclusius que va comprar Franco en 1952 per dissimular la seua petitesa, a compte, com sempre, del sofert populatxo, inclòs el que va aplaudir amb entusiasme tant de destarifo. No hi va faltar la cirereta poètica, imprescindible en aquest tipus de cerimònies, que demostra la utilitat del gènere per a enaltiment de la vacuïtat amb què el poder disfressa els seus negocis. L'encarregada del protocol, Francina Armengol, segurament la més republicana de la família socialista, va despatxar l'acte citant l'estellesià "El que val és la consciència de no ser res si no s'és poble" del Llibre de meravelles, afirmació que aplicada a l'hereva de la Corona, que per definició no pot ser ni serà mai poble, equival a condemnar-la a l'ostracisme més oprobiós. Malgrat tot, la ironia ha sentat molt malament entre certs fèrvids lectors del poema citat, que consideren que no era aquell el lloc ni el moment adequat per repetir-lo ad nauseam i ignorants de les més subtils teories de l'entrisme en seu parlamentària. L'altre detallet poètic de la jornada el va patir el meu amic, el poeta basc Felipe Juaristi, amb un bonic bihotz zintzoa bezain bezala, com un cor obert, virtut que està en flagrant contradicció amb la nissaga de l'hereva de la Corona, com la història s'ha encarregat tossudament de demostrar, de manera que no sé si felicitar l'amic Juaristi o acompanyar-lo en el sentiment. Quedava, en fi, la quota femenina o feminista de l'acte, que va ser hàbilment coberta amb un vers de la gallega Xohana Torres Eu tamén [quero] navegar que es pot traduir per jo també [vull] navegar (o jo també [vull] pernil, cosa per altra banda tan lògica i justa), perquè la funció complís amb les regles del políticament correcte i no semblés que el jurament constitucional de la futura reina, jove, somrient i vestida de blanc com una núvia moderna i cosmopolita, però tan espanyola i amb pantalons, era una carnavalada d'arreplegats i pelacanyes només preocupats pels propis privilegis. Poble, cor, navegar. Exceptuant-ne la tirada a les regates de la borbònica família i les maniobres marítimes a bord de l'explícit i memorable Bribón de l'avi patern de la xiqueta, estrictament literal, no descartem segones intencions republicanes de la presidenta mallorquina. Perquè quan el poble i el cor entraran per la porta gran de les institucions, la monarquia haurà d'eixir-ne per la finestra. És potser per això que hi ha qui afirma que la sang no arribarà al riu, que la corona caurà a trossos abans de poder ser col·locada en el reial cap de la somrient hereva. Que així siga, amén.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de novembre de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada