Els viatgers han programat el seu viatge a Coïmbra, en cotxe, en dos trams, amb una parada a Còria per fer-hi nit i endinsar-se l'endemà en terres portugueses. De la ciutat extremenya i episcopal ho ignoraven tot, inclòs el personatge que inspirà el famós quadre de Velázquez, el bufó Calabacillas, més comunament anomenat, diuen que erròniament, el Bobo de Coria. El paisatge castellà que han de travessar, com tots els paisatges massa carregats de tinta i bombo, de mística i literatura, els inspira en principi una certa desconfiança, en part perquè tenen ben presents en la memòria altres travessies de l'altiplà. Especialment dues: una de més remota i trista per incorporar-se a la destinació militar de Badajoz que li va tocar a ell en (mala) sort, una altra en plena canícula tots dos de pas cap a Lisboa. Però a mesura que el cotxe avança, i dissipats els tòpics que velen la mirada per la força de la bellesa, els viatgers es troben un quadre grandiós de cels de núvols baixos que els regalen de tant en tant un plugim molt suau, com una carícia al parabrises. Venen de la sequera persistent del seu país i agraeixen l'aire fresquet de la tardor ja ben avançada de La Manxa, aquests turons suaus que s'ondulen i s'estenen fins a llunyaníssims horitzons, les carreteres magnífiques i quasi desertes, oliverars i vinyes, pinedes i alzinars interminables. Acompanyen la marxa els vols de mil ocells rapinyaires que per la seua desventura no saben anomenar. Amb la Serra de Gredos lluny al nord amb els cims coberts de núvols, els viatgers travessen ja en terres extremenyes el Montfragüe, una alegria de carrasques on el verd fosc dels arbres troba un contrapunt preciós en el dels prats, clar i vibrant, clapejat de tant en tant pels grocs de rares flors tardorals. Tanta bellesa! Que els perdone Extremoduro, que de seguida els acudeix al cap: "Desde que tú no me quieres / Yo todos los días me muero / Y alimento con mi carne / En Monfragüe buitres negros". Més enllà de les emocions encontrades que la música d'aquest grup els provoca, convenen a reconèixer que Extremoduro va contribuir com pocs a esparpellar el personal i trencar la idea excloent d'una terra de sants innocents sumbisos a l'amo, viver únic d'heroics conquistadors empesos per una fam ancestral o d'emigrants més prosaics en busca del jornal per a una vida més digna, la misèria filmada de Las Hurdes com una maledicció impertorbable.
S'assabenten per Catalunya Ràdio (un altre contrapunt incitant de la travessia) de la mort de l'historiador i admirat columnista Joan B. Culla als 71 anys, que els últims anys els ha fet molts regals preciosos en forma de determinació crítica, claredat d'arguments, ponderació i saviesa des del seu racó setmanal de l'ara.cat. Les coses i persones que per una raó o altra s'estimen, quan se'n van, deixen un buit que és alhora una presència. Els viatgers fan promesa de continuar seguint-ne el rastre que s'escampa per un gruix important d'estudis historiogràfics i per llibres més decididament assagístics i literaris.
Pels estrets carrers del casc antic de Còria, ben assortit d'edificis nobles i places d'austera i bella arquitectura, arriben a l'hotel, que es troba a tocar de la imponent catedral i que degué albergar alguna mena de convent o palau en altre temps. Un rètol al carrer indica la proximitat d'una Cárcel Eclesiástica que els transporta a passades inquisicions. L'enormitat dels habitatges ací com a Castella, que als viatgers els sembla desproporcionada, parla d'antigues glòries que en contrast amb el despoblament endèmic del país ressonen encara més buides. Les passes els duen sense esforç a la biblioteca pública, petita per excepció i molt ben endreçada, que porta el nom de Rafael Sánchez Ferlosio. L'autor de Non olet o Vendrán tiempos peores y nos harán más malos, entre un munt d'imprescindibles llibres, va nàixer a Roma però va heretar del pare el palau dels Ducs d'Alba i moltes hectàrees de terra. És a Còria, segons el fullet que els han donat a la biblioteca, on l'heterodox, malhumorat i genial escriptor va escriure bona part de la seua obra. Amb la seua imatge despentinada i resseguint l'eco de les petjades i les ombres de Ferlosio per les cantonades els viatgers se'n tornen a l'hotel a descansar de quilòmetres i acarar el sandemà portuguès amb l'horitzó de les anunciades pluges i les verdors atlàntiques de Portugal.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de desembre de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada