El vell roure

Coincidint amb les festes nadalenques, la Unió Europea ha decidit endurir una mica més la política migratòria, amb l'assumpció a la carta per part dels estats membres dels fluxos d'emigrants i extremant el control per discriminar els casos d'asil polític (encara com) dels que són motivats per la pura i simple misèria, que així podran ser retornats ràpidament al país d'origen. L'onada xenòfoba que s'escampa com una gota d'oli per les pulcres democràcies occidentals i que té com més va més seients reservats per als culs de la ultradreta és una pressió que convé tenir en compte, sobretot en temps de vaques flaques com els que corren. Així governs com el de l'hongarès Orbán o la italiana Meloni, posem per cas, podran refusar l'entrada d'immigrants als seus països a canvi d'una quantitat de diners per cada cap de bestiar humà refusat. Aquests, però, són els casos més cridaners perquè l'extrema dreta té el mal costum de parlar a crits i exagerar els gestos, sens dubte emmirallant-se en histriònics de la talla de Hitler o Mussolini, però d'altres, més discrets i amb major pedigrí democràtic com Suècia, Anglaterra o França, van alçant el mateix sistema d'alarmes, duanes i filferrades que descriu molt bé la por dels privilegiats a deixar de ser-ho, ni que només siga en una mínima part. El cas recent de França és certament vistós perquè Macron ha rebut el vistiplau de Le Pen, un regal enverinat per al perfil d'home d'estat moderat que més cotitza en el mercat dels vots, però també el d'Anglaterra, que té un primer ministre d'origen indi però cor de gentleman i tory. Semblaria una paradoxa si no sabéssem que desarrelats i assimilats, passats per la centrifugadora ideològica de la identitat i beneficiats pel vil metall, fan molt bé la feina de sipais (soldats al servei d'una potència estrangera) que els és encomanada. Ens estalviarem de citar noms que ens toquen més de prop a nosaltres, els valencians. Siga com vulga, la maniobra legislativa no solament fotrà una mica més els de sempre, sinó que és més que probable que no tarde a revelar-se com a perfectament inútil. Reforçant les tanques que encerclen el paradís no impediran que els fluxos de desesperats pressionen més i més contra les muralles fins a rebentar-les. En la immensa majoria dels casos als emigrants els esperona una fam segura, guerres devastadores, un present de misèria i un futur infernal. No importa que en arribar ací es troben que el paradís que pinten les pantalles siga el de barris insalubres i treballs, si en troben, que a voltes es diferencien ben poc d'un autèntic règim d'esclavitud. No importa que en el camí hagen de travessar un mar Mediterrani convertit en cementeri o una costa atlàntica assetjada pels taurons de les màfies del mercadeig humà. Els qui siguen capaços de sobreviure a les filferrades que separen el primer món de l'últim, als trets de metralleta, els gasos lacrimògens o les porres encara podran menjar les molles que cauen de la taula del luxe consumista. S'afegiran als pobres de solemnitat que ja són legió en l'opulenta Europa, carn d'explotació i presidi. O conquistaran una vida digna, amb escola i hospitals. El terreny és propici a la demagògia i la simplificació enganyosa. La immigració és un problema, sens dubte, quan desdibuixa abruptament la geografia humana i fa augmentar una misèria que els estats no poden o no volen enfrontar o que sovint fomenten (d'això en sabem prou i massa als Països Catalans). Sovint també serveix per tapar molts forats socials. I sempre és l'efecte de desigualtats abismals ben arrelades en la història de l'explotació colonial. I ací, a reparar la misèria, els règims corruptes i les guerres sense fi que destrossen el món, és on la UE hauria d'incidir més decididament si de veritat vol regular un fenomen que altrament no pararà de créixer i de fundar cementeris als peus de les nostres fortaleses tan fràgils.

Amb molta sort i esforç i en entorns on, lluny de la xenofòbia i les legislacions restrictives, lluny d'unes pors i una burocràcia que esquiven sempre els problemes i imposen falses solucions que no fan més que agreujar-los, també es pot mantenir la flama de la solidaritat humana. Lluny dels despatxos i els parlaments, la gent que conviu a peu de carrer amb els immigrants vinguts d'ací i allà, i lluita contra l'aculturització i el desarrelament que força el cicle actual del capitalisme més salvatge, pot obrir horitzons i alternatives a la misèria. L'impuls de l'autogestió per als problemes concrets de cada dia busca solucions humanes, recús els vincles de la solidaritat i posa en pràctica la idea que cal actuar en termes d'immediatesa i proximitat sempre amb una mirada global. Recuperar el vell model de l'internacionalisme. I que l'exemple espente els de dalt a llaurar els camps d'una legalitat que no perda mai el nord dels drets humans.

Tals són alguns dels missatges que planteja l'última pel·lícula de Ken Loach The Old Oak, El Vell Roure, un poema èpic extraordinari en temps de desolació en què els venedors de fum xenòfob tenen tot el vent a favor i davant els quals no podem sinó alçar la fortalesa de la solidaritat, la per definició més sòlida, la més humana. No deixeu de veure-la. I que passeu un bon nadal.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de desembre de 2023.]