Tot viatge acomplert és com acudir a una cita que teníem fixada des de feia més o menys temps. Hi ha llocs llegits, imaginats o vistos en diverses perspectives que, sense encara conèixer-los en realitat, ja formen part de la memòria personal que acumulem sota la fullaraca del temps, eixe humus silenciós que nodreix i dona vida a la pròpia disponibilitat per entendre i acceptar una mica més bé l'experiència. El descongut o a penes entrevist pot contenir a voltes tant de valor com el que ens és més proper o quotidià i que per això sovint ens passa desapercebut. Arribar a un qualsevol indret, viatjar-hi, és en bona mesura apamar la distància que separa la idea que ens n'havíem fet i el soroll concret que fan els propis passos per carrers i racons nous, el tacte i l'olor, les sensacions que ara ens provoquen. Viatjar a certs llocs és ajustar a una mida més real les imatges i records que ens n'havíem construït en el passat, com quan mirem per uns prismàtics i fem girar la lent fins a aconseguir la visió més nítida. Sense aquesta obertura al descobriment, sense la disponibilitat necessària, és inútil tot viatge. El que creiem saber no pot convertir-se mai en prejudici que ens vele l'experiència del que ve. Els prismàtics s'han d'ajustar sempre a la realitat d'una nova visió. Aquesta és l'actitud que distingeix el viatger de la immensa majoria dels turistes fabricats en sèrie.
Coïmbra habitava l'imaginari dels viatgers des de feia molt de temps, potser d'ençà que van escoltar alguns dels fados que els entesos assenyalaven com a propis de la ciutat del Mondego i que constituïen un estil diferenciat dels més populars d'Alfama, l'epicentre lisboeta de la cançó portuguesa. Hi havia també la universitat, és clar, la tercera més antiga d'Europa, diuen, i la seua espectacular (i momificada) biblioteca. Però, per raons estrictament personals, els atreia sobretot el fet que la ciutat vella, que coronen d'una manera més que simbòlica les instal·lacions universitàries, ocupés un turó de costeruts accessos i que, flanquejada pel més portuguès dels rius, que naix a la Serra da Estrela i que després de 234 quilòmetres desemboca a Figueira da Foz, hagués estès bonics ponts per créixer cap al sud. Costeres i ponts solen ser garantia, si més no, de bones vistes, de la contemplació de cims i abismes (com han volgut Pep Laguarda i Vicent Penya, i abans que ells el mateix William Blake). Si et perds per ruas, bêcos, largos i travessas de la laberíntica trama urbana, que és el que has de fer per reparar en el detall infinit, sempre podràs ascendir a les altures de la saviesa secular per obrir l'ull al paisatge boscós o a l'ampla cinta d'aigua mansa que se'n va cap a l'Atlàntic. Instal·lats a la Baixa, a un pas de tot el que el turisme de masses encara no ha malmès, la porta de l'Almedina, la Sé Velha, preciosa i austera catedral-fortalesa, la no menys imponent Sé Nova, i conciliant el saber antic amb la utopia il·lustrada de l'extraordinari Jardí Botànic de Coïmbra, els viatgers han compartit una mica de la vida que anima el comerç tradicional, petit i familiar, entranyable i tronat, dels seus carrers. En pocs dies s'han familiaritzat també amb el paisatge humà de la ciutat, que de vegades només era una remor de passes, d'ombres que s'esllanguien a contramur o prenien la forma més precisa d'amables botiguers d'ultramarins o cambrers educats i destres que, guanyada amb ells una passatgera confiança, no s'estaven de denunciar amb elegància la matança de palestins i la doble vara de mesurar víctimes i botxins d'aquesta guerra infame com totes i despietada com poques. Les vies acabades de descobrir –Rua da Sofia, Praça 8 de Maio, Praça do Comércio, Largo do Portagem, Rua Ferreira Borges, Escadas de São Tiago, Simão de Évora– prompte es converteixen en escenaris de memòria sota el fred i l'abundant pluja i també del regal d'algun dia assolellat. I les trobades amb el fado al bonic teatret Fado ao Centro o al Cafè Restaurant Santa Cruz, local d'una moderada i entranyable coentor (en l'accepció valenciana intraduïble que apliquem al cas). I els grups d'estudiants que continuen la tradició de les serenates en ple carrer, abillats amb les seues capes negres, honestament immunes també ells als cants de sirena d'una modernor de façana i dring fals, armats de tambor, guitarra portuguesa i clàssica, pandereta, flauta i a vegades acordió i banderes amb els colors de les seues facultats que posen vibració i alegria a una saudade que puja des del riu i s'envola cap a altures indomables. A un establiment de Bertrand, la cadena de llibreries més antiga i de més èxit del país, els viatgers compren Portugal, un llibre que Miguel Torga va publicar en 1950 i que conté algunes de les claus per acostar-se a una realitat que sempre fuig de les mans, el misteri que els viatgers hauran de recórrer en tots els sentits possibles d'una ciutat tan amanyosa com inabastable. Coïmbra: "Bem talhada, vistosa, favoravelmente colocada entre Lisboa e o Porto, a primeira, marítima, a segunda, telúrica, uma a puxar para fora e outra para dentro, ela representa uma neutralidade vigilante, fazendo a osmose do espírito que parte com o corpo que fica. Do espirito que vai, ou deve ir, a todas as aventuras do mundo, e do corpo que tem raízes imutáveis no chão nativo". I així els viatgers es sumen als admiradors de l'escriptor portuguès que visqué, escriví i morí en aquesta ciutat i que més que ningú ens feu a mans en els seus dietaris l'enyorat amic Josep Igual. És exactament això que diu Torga i que anima els perseguidors de qualssevol viatges –místiques de les dualitats a banda–, l'osmosi de l'esperit que parteix amb el cos que hi resta, l'esperit que va a totes les aventures del món i el cos que té arrels immutables en el sòl nadiu. L'espill sonor de Coïmbra.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de desembre de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada