Pertany a la primera onada d'ensenyants que el gener de 1983 vam arribar als centres escolars per impartir valencià de manera generalitzada d'acord amb la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià aprovada un mes abans, l'1 de desembre. Ens hi havien precedit un grapat de professors del Pla Experimental que el Conseller d'Educació Josep Lluís Barceló havia posar en marxa en 1978. Vist amb perspectiva, aquell fou el primer pas imprescindible per a la progressiva incorporació de la llengua del país en l'àmbit educatiu. Perquè amb poc més que la pròpia joventut, les ganes de treballar i la confiança en les possibilitats que aquest país tenia d'avançar malgrat totes les forces, immenses, que li eren adverses, de seguida vam ser conscients que la nostra tasca no podia reduir-se al treball de cada u a dins l'aula. La presència dels professors de valencià a l'institut fou tal vegada, durant almenys un parell de dècades, un dels principals motors de renovació pedagògica i normalització lingüística en l'àmbit escolar. Com se sol dir, tot estava per fer i tot era possible. Tot estava per fer, vèncer a poc a poc les reticències dels companys, les famílies i els alumnes, i guanyar-se'ls per a la causa, combatre l'ocultament, les actituds diglòssiques i les diverses manifestacions de l'autoodi que tenallaven la societat valenciana. Vam comprendre que la majoria de disposicions legals i requisits burocràtics a favor del valencià eren sovint paper mullat, que les excepcions i la lletra petita, la inèrcia i l'infatigable procés de substitució lingüística que dona corda al discurs social hegemònic exigia de nosaltres un treball extra en la tasca docent. Vam comprendre que ens tocava picar pedra perquè els papers fossen redactats en valencià, convocatòries, actes, cartells, butlletins, per fer efectiva a les reunions la presència de l'idioma propi, per dignificar i actualitzar una herència secular injustament silenciada. Si no teníem prou a demostrar fins a l'extenuació la unitat de la llengua a dins i fora de les classes, en anys on la reacció espanyolista era molt forta, als centres ens tocava practicar l'acció directa per la normalització lingüística i cultural perquè sabíem que sense un context sòlid la docència estava condemnada al fracàs. ¿Per a què aprendre una llengua que molts dels alumnes, en la majoria de les zones més poblades del país, no sentien com a pròpia, ridículament absent en tot d'àmbits de la vida social? Contra la desídia d'uns polítics mandrosos (en l'etapa del PSPV) que no s'acabaven de creure les lleis per ells impulsades, professionals de la viu-viu, o la guerra indissimulada amb què els governs del PP ens assetjaven tothora, calia fer almenys dels centres escolars un espai d'avançada del que podria ser el País Valencià del demà, més culte, més lliure i feliç. Calia picar pedra, no abaixar mai la guàrdia, carregar una vegada i una altra la responsabilitat i el compromís amb la gent i el país costera amunt per molt que a dalt de tot ens hi esperés el fatxenda de torn que d'una empenta ho faria rodar tot de nou costera avall. I a empentes i rodolons vam guanyar força i prestigi en aquelles reserves índies que foren les línies en valencià, vergonyosament desmuntades pels qui havien de tenir una carta guanyadora amb què substituir-les i cimentar i estendre efectivament el valencià com a vehicle normal de l'ensenyament. I ara hem tornat a fer tard.
Perquè mentrestant els fatxendes s'han convertit en multitud i són poderosos. S'han fet forts al capdamunt dels carrers més costeruts i principals. Això potser ha inoculat la por en una part del cos docent, que fa anys que té cara de funcionari discret i prunes agres, capbaix, abassegat pel pessimisme i la rutina d'exigències burocràtiques inútils amb què el GG (el Gran Germà) me'l té tot el dia ocupat. I si no volies caldo, ací tens els informes periòdics que avaluen el nivell de preparació de l'alumnat repartint canya. Per tot plegat el professorat hauria de recuperar la moral i tornar a picar pedra, que és una magnífica gimnàstica per al cos i l'esperit, ja que dels fatxendes de les costeres només podem esperar disgustos.
A l'escola i a l'institut de Benimaclet, en altres temps una mena de bucs insígnies de l'ensenyament en valencià i la qualitat educativa, em diuen que costa déu i ajuda que t'envien les circulars dels fills en l'idioma propi. És molt més que un detall, un símptoma. Conec bé els dos centres on ara estudien els meus nets perquè vaig treballar al segon vint-i-set anys, vuit dels quals en càrrecs directius. Hi ha els fatxendes de dalt, és clar, i la desídia, i la por, i la manca d'espenta d'un cos burocratitzat i poc valorat, i un poder en peu de guerra contra la cultura i la llengua. Precisament per això no deixem de picar pedra i de continuar pujant costera amunt, afermant el que tenim encara, fent passes decidides endavant. Hi ha moltes coses que només depenen de nosaltres, enviar una circular en valencià, defensar la presència de l'idioma, activar la vida cultural dels centres, negar-se a l'entronització de la burrera, no abaixar el cap, practicar l'autoestima de la solidaritat entre el professorat, els alumnes, les famílies i l'entorn social. Sempre picant pedra.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de desembre de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada