Dona laberint

Safrà, Marta Pérez Sierra. XLIII Premi de Poesia "25 d'Abril" Vila de Benissa 2023. Viena Edicions, Poesia 263. Barcelona, maig de 2024. Pròleg de Laia Llobera.

· · ·

Malgrat que Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) va començar a publicar els seus treballs relativament tard, en 2002, de llavors ençà –fruits d'una fecunditat creativa excepcional– ja han vist la llum setze dels seus llibres de poemes, als quals cal sumar-ne quatre més de relats i tres de contes infantils, més els quatre llibres col·lectius de què ha tingut cura. Els premis literaris que l'autora ha guanyat també fan un bon esplet. Citem-ne alguns dels més recents: Escrit en un tovalló de bar (5è Premi Esteve Albert Vila d'Argentona 2022, Voliana 2024), Punta de plom (Agustí Bartra Ciutat de Terrassa 2019, Pagès 2020) o Escorcoll (XXXVI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi 2019, Edicions del Buc 2019).

Aquest que avui ressenyem, Safrà, concentra bé alguns dels millors guanys de la poesia de Marta Pérez i per tant és una bona porta d'entrada per al lector que voldrà endinsar-se en el riu cabalós de l'escriptora barcelonina (del Barri Gòtic per ser més precisos, tot i que nascuda en el de Gràcia). Si en els llibres precedents, especialment en Escorcoll i en Punta de plom, l'escriptura naixia del dolor i la consciència de dona, bé per fer memòria de la pròpia experiència personal, bé per efecte de la reflexió en l'espill de les altres dones ("Em sé en cadascuna"), a Safrà aquesta dimensió ateny un perfil més polític, vull dir, més sensible al discurs de la solidaritat feminista de la sororitat (vegeu aquest "No és no" que encapçala el seu poema "Fàl·lic", per exemple) i al lligam col·lectiu, històric, que uneix les germanes de sexe: "Mai no camines sola. / Amb tu van, (in)cansables, / totes les dones de casa". El fil de la memòria reportada, més al·lusiva que explícita, del dolor patit en carn (i esperit) pròpia, lliga clarament aquest poemari amb els dos citats més amunt, però diríem que el dolor ha anat alleujant-se amb el pas del temps, com una ferida que encara cou però que ja no és tan punyent. L'escriptura invoca el mal i l'apaivaga, sempre busca reparar en certa forma l'irreparable en l'observació minuciosa de les seues empremtes ja endurides en el fang del temps: "Desvetllada per sempre / sotjo aquella mort / per anomenar-la". És potser aquest "Gruar l'impossible" amb el qual, almenys, les mans del present poden tocar el temps passat i maldar per apamar-lo i comprendre'l, per passar-hi comptes. Íntimament relacionat amb la recreació de la consciència feminista hi ha el tema de l'assumpció plena de la pròpia identitat, que travessa tot el llibre i que avancen les cites inicials, la de May Sarton ("Ara esdevinc jo mateixa") i William Shakespeare ("Sigues fidel a tu mateix: llavors se'n seguirà, com de la nit al dia, que no podràs ser fals per a cap home") i que eixampla la que encapçala el poema "Mai", de Maria Antònia Massanet ("Fins a creure'm / que allò que no sobra / soc jo"). 

El món poètic de Marta Pérez Sierra, doncs, es desplega essencialment entre la l'enfortiment de la pròpia identitat femenina i l'alteritat genèrica, la de l'home amant i còmplice, company del joc eròtic, sempre a flor de pell, en la presència plaent ("El teu amor m'ha embullat els cabells") o en el record ("El teu pit era de vi dolç, / vestal de paper") o en la contrafigura del mascle que infon dolor i angoixa a una mateixa o a alguna de les germanes: "Les nits que el marit se li abraonava, / encès de desig, / en un acte salvatge que la confonia, / espantada i ferida, ja no podia dormir", "Els llençols / s'empassen vidres, / Humiliant-me. […] Et llenço. / A l'abisme circular. / Fàl·lic", "I empassar-se cada nit / la carn dura d'un mascle / que no has estimat mai".

El safrà, flor delicada, humil, posseïdora de tantes virtuts i tan preciada com l'or, és la màxima expressió per mi de la sensualitat culinària, és a dir, de la sensualitat tout court. Ací, ultra totes les espurnes que ens puga encendre, diria que simbolitza la condició femenina en la seua doble naturalesa: l'estilització recòndita i subtil, de perfumada delicadesa, i la seua força poderosa engendradora de vida. El poema així titulat s'inicia amb el vers "L'amor cou la pell" que no costa de vincular amb la cita de Zoraira Burgos "La ferida encesa dels amants". Però l'elecció del polisèmic verb coure i la posició de subjecte que hi ocupa l'amor confereix al vers unes tonalitats novedosament atractives: com el foc que cou els aliments, l'amor cou la pell.

Els 43 poemes del llibre, breus i sintètics, concetrats i el·líptics, ens condueixen pel laberint amorós, sentimental, a través del qual la poeta s'afirma en la pròpia identitat i cisella el dolor per fi expel·lit per la gràcia de les paraules. Llevat del primer i l'últim, sense títol, els altres prenen l'última paraula o sintagma del poema per identificar-se. És Ariadna qui hi transita. I s'hi orienta, després d'haver vençut el monstre, amb el fil de les pròpies paraules: "Deglutir insistentment / la petjada única del mot". Val molt la pena acompanyar-la-hi amb la certesa de sortir-ne reviscuts i indemnes, una mica més savis, més comprensius.

[Publicat a Saó núm. 505, setembre 2024.]