La sentència

Només ens faltava conèixer el paper on algun dels membres del jurat va estampar (no gose dir-ne escriure) la sentència absolutòria de Camps i Costa per dissipar qualsevol dubte sobre el grau d'incompetència dels protagonistes d'aquesta pantomima que, com un altre vestit fet a mida, salva de moment la pell dels acusats. Ignore el sistema d'elecció i la identitat d'un jurat tan il·letrat però apostaria un ull que algun dels components, si més no el que va assumir el paper d'escrivà, prové d'alguna de les clavegueres del sistema educatiu on es perpetra a consciència la incultura del personal. Entre els requisits exigibles al jurat hi ha el de saber llegir i escriure, coses que no habiliten, sembla, per fer la o amb un canut. Els ímprobes esforços que Camps i Costa i tota la parentela ha dedicat a l'analfabetització els és per fi recompensada en forma d'increïble absolució. No sé si hi hagut mai un judici on s'amuntegassen tantes proves contra els acusats, i si cinc dels nou membres del jurat han estat incapaços de veure-les és perquè la ideologia, la connivència amb la corrupció, la fe cega en el poder o la ingorància els ho impedia. Camps i Costa no van rebre regals de la trama mafiosa pels seus càrrecs públics i el control que exercien sobre els pressupostos sinó perquè casualment passaven per allà. Els 14 milions d'euros que el Bigotes es va embutxacar són el resultat d'un amor correspost entre amiguitos del alma dels te quiero un huevo, tan romàntic. La innocència de Camps té la solidesa dels cinc minuts que va tardar a desfer la decisió de declarar-se culpable. La trampa, tanmateix, estava servida quan es va decidir jutjar la punteta de l'iceberg i deixar la part de la corrupció sumbergida en una mar negra. Més enllà del destí personal dels pocavergonyes, la sentència absolutòria ens condemna a la llei del tot s'hi val, la impunitat i el descrèdit del sistema. Així només pot prosperar el menfotisme, ideal per a la perpetuació de la injustícia, o la consciència cívica. Espere que siga aquesta, abanderada pel nombrós jurat popular de les últimes manifestacions que ha declarat culpables els autors de la ruïna, ama i ànima de la festa, capaç de moure de veritat la difícil fitxa valenciana.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de gener de 2012.

 

El malson de Mou

Conste que com a barcelonista estic encantat que Mourinho siga l'entrenador del Madrid, i molts anys que ens dure. Mai en la vida el Barça havia guanyat tant i tan bé el seu etern rival, cosa que hem d'agrair no solament al joc esplendorós, estratosfèric i de filigrana, més exactament blaugrana, d'un conjunt irrepetible i a la poètica lucidesa d'en Pep Guardiola sinó també –just és reconèixer-ho– a la incompetència d'un tècnic tan antipàtic, arbitrari i capriciós com Mourinho. Però aquesta columna és política, no ens desviem del tema. Perquè em fa l'efecte que l'histèric lusità representa en el terreny futbolístic el mateix que la majoria de sàtrapes i mandarins que governen els nostres destins en el camp polític i social: un frau de campionat. Que el futbol són faves comptades no m'ho negarà ningú, i perquè brille més enllà de la immediatesa de cada ziga-zaga del joc cal posar-hi molta èpica i molta lírica, literatura d'alta volada com la que ben pocs –el seu antònim Guardiola, per exemple, i un grapat de comentaristes esportius– saben elaborar. Altrament, els discursos esdevenen pura gasofa per als més estúpids, provocacions mediàtiques, gestos a la galeria, fabricació de carronya perquè una premsa àvida de notícies l'escampe per tot el planeta. Encimbellar un entrenador tan dejú d'idees i tan sobrat de ressentiment i nits en blanc no ha estat més que el resultat d'una avorrida campanya mediàtica d'un dels clubs més poderosos del món, presidit per don Florentino, tauró dels negocis que detesta el futbol. Però la campanya ha aconseguit clavar-nos les enrabiades i amargors de Mourinho fins en la sopa perquè una gran part del públic li riu les (des)gràcies com els les ha rigudes als sàtrapes i mandarins que li furtaven la cartera, fins i tot després del gran robatori. Una cosa sí estic disposat a reconèixer al sicari portuguès: haver-se convertit, per grat o per força, en l'espill perfecte de la mala llet hispànica, que també escenifica molt bé la bota de Pepe aixafant la mà inerme de Messi. Per sort hi ha espai per a la utopia i apòzema contra el frau. I es diu Guardiola, illa de llum enmig del malson de les crisis.


Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de gener de 2012.

Pobrets però honrats

La ruïna en què es troba l'edifici (per ara) autonòmic, gestada en anys de saqueig sistemàtic i brutal incompetència, requeriria la mà d'un arquitecte molt versat en urbanisme. Però l'actual inquilí de la Generalitat i president regional del PP Alberto Fabra és aparellador d'ofici i això vol dir que es limita a supervisar l'execució de les obres a partir dels plànols que d'altres han dissenyat. Si és inútil demanar cireres a l'alzina (o pomes al pi negre), tampoc no esperarem que l'aparellador o l'obrer ens traguen les castanyes del foc. Comparat el castellonenc amb els seus predecessors Camps i Zaplana i les dues cares de la mateixa moneda que a cada u li ha tocat gestionar, hem de reconèixer que Fabra hi apareix més ben retratat, almenys en formes i gestos. Poca cosa, perquè el marge de maniobra és tan limitat com les existències de la caixa forta i perquè, per no esvalotar un galliner assotat per la crisi, ha de fer mans i mànegues per tensar el fil que l'uneix a la família (i als arquitectes que treballen a l'ombra) i distanciar-se alhora amb la boca xicoteta dels errors més estrepitosos i evidents que provocaren l'actual ruïna. L'aparellador no qüestiona els plànols del fracàs i a més ens la clava amb vaselina quan en reparteix les culpes a parts iguals, com si tots ens delíssem per les bosses Vuitton, els rellotges supercars o els ferraris d'Ecclestone i haguéssem viscut per damunt de les nostres possibilitats amb un aeroport incrustat al mig del cap. Una altra cosa és que, instal·lats per la pressió dels mitjans de formació de masses en un núvol d'infantil irresponsabilitat, molts valencians arribassen a creure que els diners plovien del cel i que el mannà era inexhaurible, raó per la qual no han parat de votar-los. Quant a les previsions d'una crisi cantada des de fa tants anys i que mostrava la seua poteta negra d'estupidesa, incultura i desmemòria per davall els oripells amb què es revestia l'orgia del saqueig, no cal sinó consultar les hemeroteques. Si les crítiques al sistema no van aconseguir aplegar una majoria ciutadana capaç de frenar el desastre no és qüestió de retraure-ho als crítics. De pobrets però honrats n'hi ha hagut sempre a cabassades.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de gener de 2012.

Rita Barberà fotografiada per Carles Francesc (El País, 14 gener 2012).

L'asfíxia

Tant fa que la ruïna valenciana, amb un deute equivalent al 19'9 % del PIB, fos precedida d'altres formes d'asfíxia més subtils però també evidents per a aquella part de la ciutadania no narcotitzada pel discurs d'un poder encara en vigor que, malgrat la que està caient i la que caurà, continua amb la sòrdida matraca de la vacuïtat i l'autobombo. Tant fa que l'actual asfíxia siga el revers d'una moneda de ruïna moral i política que ha degradat fins a límits insuportables la nostra democràcia durant els darrers lustres. Tot el que comença a dissipar els efectes del somnífer en els més crèduls, en forma de retallades bestials, impagaments a la Seguretat Social i deutes a la banca alemanya satisfets gràcies a la generosa mà de l'Estat, venia covant-se en els temps de Zaplana i Camps mentre la parròquia aplaudia a rabiar tots els acudits amb què els bocamolls de la incompetència posaven cada vegada més alt el llistó de la burrera. Ens agradava escoltar que érem els més guapos i adormir-nos acaronant el conillet de vellut proporcionat pels furtapatos de la coentor. Per això maleíem les aus de mal averany que ens acusaven d'infantiloides i anunciaven la mort de la gallina dels ous d'or. Encara serà gràcies al germà gran de l'Estat que els vicis del tarambana del menut no ensorraran l'alqueria valenciana, de manera que els reietons del PP hauran matat dos pardals d'un tret: primer s'embutxaquen la fortuna rebuda en herència i, acabat el pastís i mentre el poble sobirà n'assumeix el deute, declaren la insostenibilitat d'una autonomia que era com un d'aquests vestits fets a mida amb què avui despunta l'iceberg d'un lladronici sistemàtic encara aplaudit per la immensa majoria de la parròquia. Si el cas d'Urdangarin aprofita per rellançar en tecnicolor la monarquia, l'asfíxia valenciana, aparentment alleujada per la Casa de la Misericòdia amb seu a Madrid, això és, situada més enllà del bé i del mal, no modificarà el discurs de la dreta autòctona ni despertarà de l'atonia una oposició i una ciutadania sumides en el fatalisme sinó que justificarà que premen els caragols d'una autonomia en fallida tècnica que ja fallava com a pura i simple democràcia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de gener de 2012.

 

Espeleòleg de la memòria

Josep Mir, Llànties de la llivanya. Col·lecció La Diligència, Associació Cultural Bertolt Brecht, Mislata 2007.

· · ·

La nova col·lecció de quaderns poètics, nascuda de la mà de Pere Bessó, s'inspira en aquells altres de La Forest d'Arana de finals dels 80 i primers dels 90. No debades torna a ser el Josep Mir de Viure no és necessari, navegar sí qui n'enceta el periple, aquesta vegada il·luminant la memòria amb la llum de la seua paraula.

Ressenyem avui un altre fruit preciós d'aquells que es crien als marges, probablement inaccessible si el lector atent no es pren la molèstia d'anar a collir-lo a través del correu  a.c.b.b.mislata@hotmail.com. No hi ha plaer sense esforç, què hi farem. Un plaer que hauria estat més redó si l'imprescindible embolcall del fruit s'hagués elaborat amb més cura i els mínims de rigor en correcció, maquetació, enquadernació i qualitat de paper. Qüestió de gust i finesa més que no pas de pressupost, al capdavall, i doncs, corregible. Però anem al gra. Mestre Mir va obtenir tan merescut títol a la Universitat Noctàmbula (Bolaño en diria desconocida) de l'Arana, quan les tertúlies arrapaven perillosament l'alba i tenien per objecte la poesia i la conversa sobre temes infinits que creixien en espiral. Si les posteriors trinxeres poètiques de la ciutat s'han especilitzat en la passarel·la, l'accepció banal del rendez-vous i la pràctica del llenguatge poèticament correcte, pitjor per a elles (i, ai, per a nosaltres). Però fem recompte, evoquem les illes on ha fondejant el nostre navegant: Viure no és necessari, navegar sí (1986), Gènesi del seny (1987), He vist Diògenes que esbocinava el bol (1989), Poemes de cal Paradís i més poemes (1999), El mim del mag (2000), Ésser per a l'ésser (2001) i Crides quatre d'independència amb un exordi i un elogi d'exili (2001).
Llànties de la llivanya representa nítidament l'escriptura característica de Josep Mir, no solament pel que fa a la factura dels versos, en estil i temes, sinó també a l'estructura amb què el poeta sol presentar els seus treballs: petites peces de pocs poemes que van acoblant-se en el puzzle global de la seua obra, opuscles que el temps i les circumstàncies editorials van organitzant en forma de llibre. Com en altres casos en la recent poesia valenciana, la de Mir està demanant a crits l'acoblament final d'una edició ordenada i completa d'un material dispers i molt obert, provisional, no en el que tota obra que va fent-se té, sinó en el sentit del ja editat. El poeta de Mislata té una certa tirada al títol al·literatiu i un mica críptic, com si volgués velar, i suggerir alhora, una clau interpretativa de caràcter global i transcendent que de vegades col·lisiona amb la senzilla complexitat de les seues propostes. En aquest sentit Llànties de la llivanya juga deliberadament amb l'ambigüitat, potser consubstancial al dir poètic. Arrisquem-ne una interpretació plausible: llum de la fissura. L'esclariment que a través de les fissures del record pronunciat (les absències: la infantesa, la mare, el poble, la plaça de la Moreria de Mislata…), les paraules, el poeta es procura i ens procura. L'espeleologia com a forma de vida, de poesia, en cerca del sentit, del propi sentit. L'expressió d'en Mir és delicada alhora que una mica descurada (res que no esmene una revisió pausada del material), sempre atenta a dos grans eixos temàtics: l'exaltació de la joia de viure, l'esclat entusiasta del present, i la reflexivitat, el pensament fet poema, el poema com a forma exacta en què cristal·litza el pensament. Aquesta, em sembla (veig alguns tics de l'estil aranès com a simples accidents), la del poema filosòfic, si no estic dient una barbaritat,  és l'autèntica marca de la casa, l'aportació més nítida a un context poètic, el català, una mica mandrós a l'hora de posar-se a pensar a través de l'escriptura poètica. Una filosofia, no cal dir-ho, profundament vitalista i, gosaria dir, intrafísica. Juntament amb la percepció clarivident del present fugisser a què tot poeta digne d'aquest nom s'aboca, en el cas de Mir amb una exactitud en la volumetria de les sensacions pròpia d'un arquitecte. És el seny, de nou, el tarannà de curiós infatigable del poeta manipulant amb saviesa les paraules de la tribu, forçant les significàncies, eixamplant les possibilitats d'evocació i pensament de la matèria verbal, qui ens mena subtilment per les escletxes de la memòria. Aquesta gran cova on la vida és plena de ressonàncies i sentit guanyat.

Publicat a Saó núm. 316, abril de 2007.

L'autor a la Font Roja, novembre de 2011.

Borén

Comence aquesta columna a 212 quilòmetres al nord de València, en plena autopista. Pense en la semblança de la xifra a la de l'any bixest –i això ja el fa un xic especial– que a les dotze de la nit de dissabte farà la seua entrada. Mai no havia escrit en marxa, dalt d'un cotxe, amb el sol al davant i el teclat tremolós per les empentes d'un vent que és l'habitant natural d'aquesta banda del Montsià. Els viatgers han estat uns dies a Borén, un poblet perdut del Pallars Sobirà, més amunt de València d'Àneu, aspirant a fons la poderosa força d'aquelles muntanyes, contemplant, amb el permís del fred de la nit, un cel sense l'ombra de les llums que a ciutat el desdibuixen. Tot viatge és en certa manera una tornada, estranya tensió entre allò reconegut i el que sembla novedós als ulls que miren, i més en aquestes terres de l'Alt Pirineu que em remunten al primer viatge en Seat 600 de poc més o menys l'any 77 del segle passat quan, en companyia dels dos cineastes de la promoció, Gerardo Gormezano i Carlos Pérez, tots dos d'Alcoi, vam anar a raure a Llavorsí, aquella cruïlla de rius on el Cardós s'uneix a la Noguera Pallaresa i inventa les més sorprenents melodies amb els vertiginosos salts de l'aigua. Com en aquells dies de principis de tardor, els viatgers han pujat des d'Espot a l'Estany de Sant Maurici sota un cel límpid, un fred per davall zero i un camí amb clapes de gel ingovernable que els han donat més d'un ensurt. S'alçaven els Encantats, potser les muntanyes més fotografiades del Pirineu, amb les dues penyes al mig que la llegenda ha convertit en sengles caçadors d'isards petrificats per descreguts i burletes de les coses sacres, a la nostra esquerra mentre recorríem la senda que s'embosca per avellanedes i avetoses fosques. Batia el llac, un embut format pels vessant de muntanyes que pugen gairebé 3.000 metres, un vent feréstec del nord que atordia, dificultava les passes i desaconsellava la passejada que circumda l'estany i que tanta enyorança inspira. Així Borén s'ha afegit al paisatge de racons entranyables de la memòria, mentre acomiadem l'11 i guaitem el 12, autonautes en trànsit per aquesta cosmopista.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 31 de desembre de 2011.

Els Encantats, Aigües Tortes, Pallars Sobirà, dijous 29 de desembre de 2011.

Santa irreverència

Valentí Puig, Altes valls. Óssa Menor núm. 316, Edicions Proa, Barcelona novembre 2010.

· · ·

Més conegut en el camp de l'assagisme i la crítica literària, la narrativa, el dietarisme, els llibres de viatges i el periodisme, sobretot el d'opinió, Valentí Puig (Ciutat de Mallorca, 1949) s'estrenà en poesia amb L'estiu madur (1985), obra a la qual seguiren els poemaris Blanc de blancs (2000), Molta més tardor (2004) i Passions i afectes (2007). Tot i que els títols publicats d'aquest polígraf ja s'acosten a la quarantena, confesse que és aquesta la primera vegada que n'escomet la lectura d'una peça sencera, espigolada a més, com qui no vol la cosa, d'una de les escassíssimes prestatgeries que a les llibreries de València alberguen uns pocs volums de poesia en català (aquesta cada vegada més rara avis condemnada a sobrevolar les fires de llibre antic i d'ocasió, i encara gràcies). Vet ací, doncs, que les imatges internàutiques i algunes que em vibren a la memòria ens deixen veure un poeta galtaplè i rodanxó, sempre amb vestit i corbata impecables, de barba i calba tocades per una aura de solemnitat: un aspecte, diríem, com ancorat en un altre temps, per molt que l'home a penes depassa la seixantena (vegeu el poema que clou el llibre “Fer-ne seixanta”). Aquesta imatge, tan insignificant per a la comprensió del seu discurs poètic com es vulga, casa bé amb una de les admiracions literàries més conegudes de l'autor, Josep Pla, a qui va dedicar el seu llibre L'home de l'abric. Perquè més enllà de la reinvindicació d'un model literari i de prosa, la lectura d'Altes valls ens desvela unes afinitats de tarannà amb l'empordanès, de manera de pensar i de ser en el món, una exhibició sense manies de les pròpies manies sovint convertides en dogma, emfàtiques i descarades, i una manera bastant higiènica de recrear-se en la provocació i la polèmica amb les armes d'una retòrica poderosa que va i ve del terreny de la ideologia (sota espècie de fe si es vol) al de la poesia en una confusió que, amb una miqueta més de grandiloqüència utòpica, no costaria d'emparentar en ocasions amb el denostat estil realista (socialista per a més inri).
Però Altes valls es llegeix d'una tirada, potser perquè té la gracilitat d'una prosa ben entrenada en altres batalles. I per bé que l'obra es fonamenta explícitament en el dogma catòlic, la intel·ligència i la sinceritat amb què s'hi presenta l'home que viu i escriu, combina amb saviesa el sagrat amb el sacríleg, volgudament infidel, humanament contradictori. És ací potser on hi ha la grandesa d'aquesta proposta i la característica que l'allunya de les servituds del realisme políticament correcte.
Emmarquen el poemari dues composicions més llargues, Altes valls i Seixanta (amb el poema ja citat), entre les quals s'encabeixen Belle dame, Criminals i estadistes, Biologia i Massacres de l'oblit. Escrit en llargs versicles, Altes valls narra en primera persona del plural un èxode i una ascensió o un retorn a la fe que deu tenir molt d'autobiogràfic. I ací sona, a més de l'alè bíblic, algun eco orsià: “Seríem imperi / abans que nació, perquè no ser més que tribu ens era un oprobi”. La segona secció, Belle dame, està integrada per cinc poemes de caire epigramàtic que parlen d'afectes i de dones (“Figura! Puta fina. La nostra Heleneta de Troia”). En Criminals i estadistes Puig esmola tota la seua mordacitat contra cert tipus de polítics (“Tu ets els teus votants, més que tu mateix”) o presumptes esquerrans (“[…] les masses, / com onades negres que destrueixen ordre”) i aprofita per alliçonar-nos, en el poema “Pàtria”, sobre les coses que li agraden (entre d'altres, la Marina de Guerra, les acadèmies militars, el safareig de Yuste, Ortega y Gasset). A Biologia hi ha traces més explícites de biografia, records d'adolescència, denúncia de convencionalismes de falsa amistat i imatges de crua escatologia. Massacres de l'oblit, que conté “Trisagi” (Sanctus, sanctus, sanctus: viure, pensar, escriure), ofereix algunes raons de la seua reconversió a la fe cristiana (“sense Roma / no existirien ni la veritat ni el revés”). Tanca el poemari el commovedor poema “Fer-ne seixanta”, sobre les ruïnes físiques i morals de l'edat, l'evocació dels santuaris de l'adolescència i la joventut (“joves empaitant un sexe fosc i brut”), en una afirmació vitalista (“tornar al front / els matins a no morir sense matar”) que acaba així: “algú ha de passar i dir-nos encara: / `Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant´”. Comptat i debatut, aquest llibre té, poèticament parlant, algunes zones d'ombra, però també la gran virtut que tan santa irreverència no deixarà indiferent el lector.

Publicat a Saó núm. 365, novembre de 2011.

 

Una tirada de daus

Sospitàvem que si Déu existia devia ser de dretes, per molt que hagués enviat el seu Fill a nàixer en un humil estable de Betlem escalfat per l'alè d'un bou i d'una mula, pobres bèsties de càrrega, l'any zero de la nostra era. De dretes, ric i poderós, que ve a ser la mateixa cosa, i un geni en l'art de la simulació, com queda comprovat en la iconografia de la pobresa que l'Església –que no sol predicar amb aquest exemple– aprofita tan bé des de fa un fum d'anys per atraure a la seua causa les masses de desposseïts que somnien de guanyar-se el lloc en l'altra vida que els és vedada en aquesta. A les proverbials qualitats de Déu Totpoderós, i sense ànim d'exhaurir-ne el llistat, hi hem de sumar la de la facilitat per obrar tota mena de miracles que alteren les lleis de l'univers que ell mateix va concebre, raó per la qual es passa tot el sant dia –en detriment d'altres assumptes que a nosaltres ens semblaven més peremptoris– fent passar camells pel forat d'una agulla de cosir i ampliant la fortuna dels molt afortunats. Perquè, és clar, també devem a Ell l'invent de l'acumulació de capital i la llei de la gravetat per la qual els diners atrauen diners. Intuíem tot això, de manera que en comptes d'esperar cobrar els rèdits en una vida futura, que ja trobàvem tan incerta, ens encomanàvem a la Deessa Fortuna, que a més tenia fama de pagana, i jugàvem a la loteria, juntament amb la Lliga de Futbol institució nacional per excel·lència. Per molt que amb Carlos Fabra, ric, poderós i imputat mandarí que sempre donava bons pessics a la Grossa, albergàssem seriosos dubtes sobre la imparcialitat de la sort i sobre la ceguesa amb què, deien, l'atzar llançava les seues fletxes, jugàvem un any i un altre als numerets que reparteixen els milions. Fins que vam saber que també Enrique Crespo, alcalde de Manises i principal protagonista del lladronici d'Emarsa, havia estat agraciat amb un senyor segon premi de la loteria. No pot ser, doncs, sinó que el Summe Faedor estiga també al darrere de tot això, movent hàbilment les cordes de la sort, amb el permís de l'il·lús de Mallarmé, que creia que una tirada de daus mai no aboliria l'atzar. Hauria d'haver vist aquests prodigis.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de desembre de 2011.

 

Un coup de dés jamais n'abolira  le hasard

El fil i el cabdell

El pitjor de tot no és que algú siga tan lleuger i curt de gambals que es venga per quatre quinzets. Ni tan sols que l'adicció als objectes de luxe i l'ostentació no siguen més que l'escorça legal sota de la qual flueix la saba d'il·legalitats tan serioses com la dilapidació de diners públics a mans d'una trama mafiosa que, a canvi, t'organitza els paripès i els banys de masses, apuntala el pedestal sobre el qual descansa el teu cul poderós i reserva encara una part dels beneficis que li has proporcionat amb el tràfic d'influències per engreixar els comptes del teu partit. La pudenta claveguera del cas Gürtel és l'efecte de la borratxera de poder que en forma de delirium tremens ha afectat el PP i gran part de la dreta valenciana durant els darrers lustres. L'estupidesa rau potser en això: amb tota la paella agafada pel mànec, quina falta feia lliurar-se tan despreocupadament a mans de la corrupció més cridanera quan hi ha formes de lladronici molt més subtils i de contrastada eficiència? La pregunta, ja ho sé –a banda d'insistir sobre els perniciosos efectes de la ingesta compulsiva de poder–, es contesta fàcilment: la fètida podridura que arriba a la pituïtària des de la sala on són jutjats Camps i Costa és part essencial de la manera radicalment antidemocràtica com aquesta dreta entén l'exercici del poder. El pitjor són, potser, aquests “amiguito del alma” i “te quiero un huevo” que amb tanta facilitat es transformen en “el curita” o “ese hijo de puta” amb què pel fil d'un llenguatge de pati de col·legi de pagament arribem al cabdell d'una misèria moral que, emmascarada per la vacuïtat dels discursos d'autobombo d'aquests anys, ha col·locat la societat valenciana en el vertigen dels propis abismes. Ni entre els pinxos de més baixa estofa és llei la ganivetada i la traïció que exhibeixen aquests llepaculs que ara seuen a la banqueta dels acusats, sàtrapes de la doble moral i estrictes practicants del ritu catòlic. El pitjor fóra que ignoràssem la naturalesa política dels crims que avui per fi es jutgen. Un altre exercici d'irresponsabilitat i desmemòria, com ha passat tantes vegades, només condemnaria la història a repetir-se.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de desembre de 2011.

                                                        Foto de Jordi Vicent per a El País.

Comboiats

Els cartells anunciaven manifestació en bicicleta (no m'acaba de fer el pes el neologisme ja usual bicifestació) per a l'11D, que vaig interpretar erròniament per les 11 del passat diumenge. Per sort el miratge només va afectar dos bons lectors i ciclistes empedreïts, el músic Pepe Alonso i el periodista Ricard Triviño. Unes cerveses al Grau amb el primer i unes paraules de disculpa amb el segon van servir per alleujar una mica l'embolic causat per la meua confusió. Quede aclarit: és demà, 11 de desembre, a les 11.00 davant l'Ajuntament, que hi ha convocada la pedalejadora protesta de València en Bici-Acció Ecologista Agró. I com que la cosa va de convocatòries, ací en va una altra, degudament contrastada, per a la vesprada del mateix dia: la presentació del DVD Eva Dénia Trio. En concert al Cafè Mercedes Jazz del carrer Sueca de València a les 19.00. Publicat pel segell Comboi Records i produït i realitzat per Turanga Films, la pel·lícula fou rodada el 26 de març passat al mateix cafè en el transcurs del recital que hi va donar el trio d'Eva Dénia, que completen Carles Carrasco i José Luis Porras. Les disset cançons del disc, una d'elles per primera vegada interpretada en valencià a partir de la versió de Vicent Sanchis, La mala reputació, i una altra en castellà adaptada per Pierre Pascal, Tengo una cita con usted, en fan un volum deliciós per als amants del feliç encontre Brassens-Dénia. Hi són gravades també unes paraules de Carles Carrasco i de Pierre Schuller, de l'associació dedicada a la memòria i la divulgació del llegat del gran poeta francès Auprès de mon arbre. Especialment interessant el testimoniatge d'aquest darrer, amb subtítols en valencià, perquè desvela alguna de les claus, sovint ignorades al propi país, de l'èxit que el treball d'aquests músics està tenint entre el públic gal. El respecte escrupulós a la lletra i la música del cantant de Sète, la senzillesa de les coses profundes i ben fetes, la lluïssor d'una veu tan expressiva com la d'Eva i uns acompanyaments de guitarra i contrabaix deliciosos, són coses de què podrem gaudir, ensonyats, mentre apurem la copa del diumenge a Russafa, ben comboiats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de desembre de 2011.

 

Passat que es fa present

Ferran Archilés Cardona, Mala memòria. Premi de Poesia Manel Garcia Grau 2010. Perifèric Poesia núm 17, Catarroja 2011.

· · ·

És sabut que les solapes dels llibres les solen escriure els autors, de manera que cal prendre-se-les (descomptats els casos evidents d'hipèrbole o autobombo) al peu de la lletra perquè hi podem trobar pistes interessants sobre els propòsits i l'abast d'una obra. Afirma, doncs, Ferran Archilés (Castelló, 1971): “Mala memòria és un recull de poemes sobre el pas dels dies i el pes del desig. A partir d'un seguit d'experiències estètiques i de la contemplació del temps que passa, els versos d'aquest llibre tracten d'indagar en els significats que deixen les seues traces [les del temps] i a les quals anomenem memòria”.
Pot semblar paradoxal, pres en una literalitat que remet immediatament a un lloc molt trepitjat de l'àmbit col·loquial, un títol com aquest en boca d'un poeta que també és historiador, dos oficis que tenen precisament en la memòria la matèria primera del seu treball. Però mala es decanta ací cap a una dimensió més ètica que no pas física, quan ens referim, per exemple, a l'escassedat o imprecisió d'una memòria. Les paraules que segueixen a la cita anterior, en coherència amb la lectura dels poemes, ens ho acaben d'aclarir: “Una memòria que és, a un temps, trampa i refugi, absència i utopia”. Siga perquè el poeta, que sempre opera des de la memòria (explícitament en el cas de Ferran Archilés, de forma tàcita en altres casos), sap que la pròpia memòria és fal·lible i selectiva (sortosament, ens afanyem a afirmar) i que amb els poemes, amb cada poema, tracta de salvar alguna cosa de les flames de l'oblit, siga perquè precisament en aquest intent de fer present el passat està condemnat a sentir el pes i la inanitat del temps en el seu pas, té tot el dret a queixar-se'n. A més, la memòria, que sol ser enterca, tendeix a escriure elegies i revifar les ferides del passat, que mai no es tanquen del tot.
És per tot això tal vegada que la tonalitat de Mala memòria, perfectament modulada, bufa sobre les cendres del present i fa emergir el caliu que amagaven (i preservaven). Però el desig que apareixia en la solapa es dissol en la maniobra amb el vers que clou el llibre i posa les coses en el seu lloc: “…però, el desig no té memòria”. No és el desig essencialment una cosa del present resolta (desesperadament) a batre's amb el futur? Si el poeta no cau en les trampes de la memòria –i Archilés no s'hi deixa arrossegar fàcilment, cosa que li agraïm–, ha de reconèixer que rememorant el passat no l'hi trobarà sinó en la forma del buit o la nostàlgia, negadors per antonomàsia del desig. La memòria que en aquest poemari es llaura i s'esculpeix, precisa en els seus detalls i perfils, ve a més carregada de l'experiència estètica (ço és, assumida en carn pròpia). La proliferació de referències estètiques i culturals, que s'estén per ciutats (València, París, Torí, Nova York, Castelló, Dublín), pintures (Hopper, Katz, Modigliani, Morandi), músiques (Feldman, Uri Caine, Janácek), pel·lícules (Ozo, Cardinale, Pasolini) o obres literàries (Benjamin, Yeats, Lowell), afaiçonen el poemari i s'integren harmoniosament en el discurs del poeta. Acoblades al diàleg autoreflexiu i al que s'hi estableix tothora amb el tu poètic amorós, aquestes fites estètiques ben marcades en el camp de la pròpia memòria i constituïdes per la memòria col·lectiva en llocs de fructífer encontre, no xerriquen ni semblen encabides amb calçador, com passa en tants aficionats a l'abús citatori, sinó que es posen al servei de la pròpia biografia i eixamplen el joc de sentits que els poemes busquen.
Els trenta-set poemes del llibre, generalment breus, discorren elegantment pel riu de la pròpia memòria, estan harmònicament construïts i adopten sovint el to i la cadència del dietari poètic: una magnífica carta de presentació d'un poeta que s'estrena en la publicació. Acabem amb una estrofa del poema “Plou i fa sol” que podria sintetitzar bona part del sentit d'aquest interessant llibre: “Algú mira des de l'altra banda / del carrer, mira el cel precipitant-se / sobre la pluja, en l'aigua / de xarol del terra. El món a l'inrevés, / sóc jo qui mira i qui és mirat, / és el passat que es fa present. / És un record que es desfà. / Jo sóc qui el desfà”.

Publicat a Saó núm. 364, octubre de 2011.

 

Guerra a la bicicleta

Som els ciclistes els més interessats en una regulació del trànsit a la ciutat i en la concreció d'una normativa eficient que vetle per la nostra seguretat (i la nostra alegria, dret que no s'hi sol tenir en compte), solidària amb les dels altres transeünts, en especial els vianants. L'augment de l'ús de la bicicleta que València ha experimentat en pocs anys demanava a crits fixar les regles del joc, però, com sempre, hi arribem tard i de mala manera. Arribem tard, i per vies alternatives més o menys enfrontades al poder polític i la (in)cultura que més li agrada propagar, la velocitat, el soroll i el balafiament de diners i energia, a la popularització d'un transport eficient, barat, ecològic i harmònic, una de les marques distintives de la qualitat de vida en països més cultes, rics, devetllats i (moderadament) feliços. Si el recent servei públic de velocípedes, malgrat el nom que li van donar i els rudimentaris artefactes, quasi ingovernables, de què disposa, ha contribuït decididament a l'auge de la bici, la casa s'hauria d'haver alçat des dels fonaments de millora i extensió dels itineraris. Clar i ras, una ciutat orogràficament perfecta per a la bicicleta és encara una jungla d'asfalt plena de trampes per a ciclistes i vianants. Ara com ara és quasi impossible circular-hi sense recórrer a les sofertes voreres si no et vols deixar la pell enmig la fúria del trànsit motoritzat, o lligar la bicicleta a una farola, atesa la insuficiència d'elements destinats a tal fi. I si la crisi (em console perquè vull) fa de la virtut necessitat per a la sostenibilitat urbana, el sentit del bé comú aconsellaria agrair als ciclistes els serveis prestats, adequar la ciutat a més beneficioses formes de transport i divulgar pedagògicament les normes entre la ciutadania. Han optat, en canvi, per declarar la guerra a la bicicleta amb multes (estratosfèriques en relació al mal causat), que en tres dies han afectat 530 ciclistes i han recaptat 100.000 euros. Com que aquests diners a penes omplirien un peliu del forat negre d'Emarsa, per exemple, podrien destinar-los almenys a l'ampliació dels carrils-bici. Mentrestant, qui no plora no mama: diumenge hi ha una bicifestació a les 11.00 a l'Ajuntament anticiclista de València que no pense perdre'm encara que ploga.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de desembre de 2011.

 Dinamarca 2007.