Avui
fa just cinquanta anys de la primera edició de
Nosaltres els
valencians, que no va eixir al
carrer per Sant Jordi, com havíem suposat, sinó el 12 de maig de
1962. L'any, amb el punt àlgid de la primavera, ha anat ple de tota
mena d'actes i iniciatives que recordaven l'efemèride i celebraven
l'actualitat de l'obra d'un clàssic de l'assagisme del segle XX.
Emmarcaven la cita altres dues xifres més o menys redones, els
noranta i els vint anys del naixement i el decés de qui afirmà
viure com va morir, sense ganes. Ironies lapidàries a banda, no
estic en condicions de verificar la literalitat d'un epitafi que a fi
de comptes es troba en perfecta sintonia amb el seu escepticisme
militant, compatible amb la noble passió (Fuster mateix dixit)
per la vida i el destí del seu poble. Tanmateix, tots els
interrogants a què convida la lectura d'una obra inesgotable i
radicalment viva, el plaer acumulat en la memòria de lector i la
permanent incitació a reflexionar sobre la condició humana, el país
i el món que se'n deriva, se m'han concentrat avui en la forma humil
i aparentment anecdòtica d'una coma. Sí, la que sospite que es deu
haver colat en les més recents edicions del títol de l'obra i que
no apareix ni en la coberta de la primera ni quan és citada pels
estudiosos més fiables. És, diríem, una coma insidiosa, fora de
lloc, estranya a l'estil (que és l'home, com sabem) precís i auster
de Fuster. Com si abans d'escometre el gentilici per antonomàsia
(per a nosaltres, almenys) haguéssem de prendre alè o carrereta.
Col·locada entre el pronom i l'article, força una vehemència
innecessària, aliena a l'agudesa expositiva del mestre, un
subratllat balder, i transforma la fermesa del sintagma nominal en el
començ d'una frase inacabada, que es queda tremolant en l'aire.
Esborrada mentalment la coma invasora, ja puc, més enllà de la
literatura i gràcies a ella, eixir al carrer per verificar la cara i
la creu de les anàlisis i pronòstics escrits fa cinquanta anys en
el nombre i qualitat dels valencians compromesos amb el país i
l'abast i profunditat de la destrucció amb què amb tanta tossudesa
com poder s'han dedicat els antifusterians de sempre, els
antivalencians d'ara, crònica anunciada de clarobscurs davant nous
reptes.
Publicat al Levante-EMV, dissabte 12 de maig de 2012.
Jo diria que aquesta coma no és sinó el reflex de l'estat comatós de molts de nosaltres, els valencians.
ResponEliminaJo sempre havia pensat que el títol d'aquest llibre de Fuster no portava cap coma. El fet és que en el pròleg que va escriure Fuster a la segona edició del llibre, del 1964, Fuster reprodueix el títol amb coma: "Nosaltres, els valencians". També apareix el títol amb coma en les portades interiors. En la coberta, en canvi, no hi ha coma, supose que per motius de disseny gràfic. Bé, les coses són com són. Al mateix temps, crec que això no invalida les raons que exposa Manel en la seua columna. A mi també m'agrada més sense coma.
ResponEliminaEstic rellegint-lo en l'onzena edició d'Edicions 62 (1992) i, efectivament, la coma apareix en el títol i cada vegada que l'autor s'hi refereix. Bé, no té cap importància. Només volia excitar una mica la curiositat d'algun neòfit i ironitzar -fusterianament- sobre la dèria filològica pel matís, que compartesc, i contra alguns revisionistes epitelials que van confondre Fuster amb Déu Nostre Senyor i la seua literatura amb un manual de primers auxilis o un catecisme. I mira que el mestre ho va dir ben claret: "aquest no és un llibre de solucions, ni tan sols de consells, ni un programa…". En fi.
ResponElimina