Als tebis

No són els temps que corren aptes per als tebis, vull dir els propensos a la cabotada, els qui van perdent la mirada a còpia de mirar sempre cap a una altra banda, els del cap sota l'ala, els qui no es paguen un cafè ni per equivocació, els qui a la que bades s'emporten el periòdic d'amagatotis, els qui no són simpàtics ni antipàtics però els costa déu i ajuda dir bon dia. Els temps de crisis públiques i notòries, quan la por és induïda com a mesura profilàctica i la gasiveria fa la seua cara més lletja, solen col·locar a cadascú en el lloc que li pertoca, i no s'hi valen mitges tintes ni tebieses. La recent vaga dels ensenyants valencians, tot i les precarietats d'una convocatòria més carregada d'ombres que de llums necessàries i unes estructures organitzatives i uns discursos (voluntats i mèrits personals a banda) propers a l'obsolescència, radiografia amb prou exactitud, em sembla, el conjunt de la societat valenciana actual i la gran massa dels malnodrits per la tebiesa. Amb la que ha caigut, està caient i caurà ben prompte sobre l'escola pública i l'ensenyament en general no deixa de sorprendre que tan sols un 35 % pam dalt pam baix s'haja plantat amb el molt sofert i contrastat mecanisme de la vaga. Però encara sorprén més, per molt habituat que estigues a viure en l'erm del menfotisme, que la indignació i la resposta de la ciutadania davant la burla del lladronici sistemàtic i la devaluació democràtica no siga encara prou voluminosa i decidida com per començar a girar la truita. No ens enganyem, l'herència de la incultura i la narcosi de quan molts es pensaven que ací es lligaven els gossos amb llonganisses, de la despolitització analfabeta, és una boira que no es dissipa amb unes poques ventades. Hem deixat durant massa temps que la política ens la fessen els altres i ara hem d'aprendre a correcuita i sobre la marxa a agafar un destí que envesteix com un bou per les banyes. Aquest aprenentatge, que en primer lloc s'escenifica a les aules, va estretint l'espai on els tebis encara es pensen que sobreviuran fent la viu-viu i esperen amb els braços creuats el mannà del jubileu, espasa de doble tall. Potser n'eixirem tots escaldats, però molt més els qui es miraran a l'espill incapaços de reconèixer-se.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de maig de 2012.

 

[llibertat.cat]