Humans en el gran zoo

Zoo, Elies Barberà. Premi Ibn Jafadja Ciutat d'Alzira 2006. Bromera Poesia, 72. Alzira, abril de 2007.

· · ·

Va fent-se de nit al gran zoo. La mona, dalt de la branca més alta, atrapa uns pensaments en els límits de la seus somnolència com si fossen lluernes en vol, brillants i fugaços. Té els ulls del mussol oberts a la gran mentida del món, l'ombra de l'Àguila Imperial, les dents dels taurons. I cadascú en la seua gàbia. Heus ací una faula molt especial.

· · ·

És aquest el tercer poemari del xativí Elies Barberà (1970), autor també d'un parell de llibres de narracions, després de Mata-rates (i altres vicis) (2003) i Equilibrista (2004). A diferència de la majoria de faules i bestiaris, en què els animals campen lliures per representar didàcticament els vicis i virtuts dels humans, en Zoo són aquests, presos de la Mentida, els qui semblen haver estat sotmesos a un procés de degradació “biològica”. La recurrència als símbols de l'animalogia (taurons, porcs senglars, llops, àguiles, peixos, talps, lluernes, mussols, rates, mones…) es despulla ací de la voluntat moralitzadora de la literatura zoològica per disseccionar els aspectes més foscos i alienants de l'existència humana. A les antípodes de la tradició exemplaritzant d'aquella mena de textos, més o menys corrosius però en general bonhomiosos i confiats, la poesia de Barberà ens ofereix un eficaç bisturí que obri en canal el cos de la modernitat i trau a la llum les vísceres immundes del fracàs de l'aventura humana, individual i social. I ho fa cercant una veu pròpia, oberta i mudable, que necessita provar-se en cada acostament temàtic, assajant les diverses formes que poden contenir un fluid verbal poderós. Els animals, com el títol, hi actuen més com a referents unificadors del sentit de la proposta, com a excusa, que no pas com a motius poètics. Allò que s'hi dirimeix és al capdavall la vida pensada i expressada a través dels poemes i no la constitució d'arquetipus a través de la certesa de cap sistema filosòfic més o menys tancat, com fan les faules il·lustrades. El desassossec i la sotsobra, la denúncia, el retrat objectivat (o la postal, títol de diversos poemes de la segona part) d'allò que en diem vida a la gran ciutat, la subversió de determinats mites (Jesucrist amb la samarreta del 10), la crònica personal (la mort de Pantani), l'assimilació de certs personatges en la pròpia experiència (el capità Nemo), la tensió constant entre memòria i oblit, entre paràlisi i moviment, els clucs d'ull a partir de referents cinematogràfics (difícil no relacionar l'inici del poemari amb la primera seqüència del 2001 de Kubrick) i literaris (el Sartre de l'infern són els altres –i la glòria, segons Barberà)… són algunes de les constants que el poeta ha cristal·litzat en les quatre parts en què es divideix el llibre. A la primera, “Peixera de taurons”, el subjecte líric, investit amb les formes de la tercera persona, se'ns presenta, despullat, en la seua reflexivitat: un ésser estranyat però profundament vitalista movent-se pels escenaris de la gran ciutat, en lluita amb els propis fantasmes (en bona part universals), per la supervivència. La segona part, “Lluernes en vol”, són un conjunt de set poemes breus, de dos o tres versos, propers en la intenció al haikú, com el titulat “Palau”: “ara saps que el Poema no es llegeix, / al Poema s'entra”. La tercera secció, “Els ulls del mussol”, per a mi la més interessant, està constituïda per 21 poemes en prosa: descripcions d'aparença objectiva fetes a còpia d'enumeracions que fan un dibuix molt suggestiu del món en què vivim i que solen portar a l'interior una bomba de rellotgeria que fa esclatar tot l'edifici pels aires (amb el desvelament de “la gran mentida”). És ací on la veu del poeta ateny la seua formalització més arredonida, en una incursió molt personal en les tradicions de la ruptura. A manera de síntesi el llibre es clou amb el poema-secció titulat “La mona”, que dóna sentit a tota la paròdia.

La deseperació i la tendresa, la intel·ligència i l'emoció, es donen la mà en aquest llibre singular. Zoo, un poemari que en molts aspectes navega contracorrent de la poesia més convencional (llegiu en aquest sentit el poema “Antologia”), i a pesar d'algunes caigudes de to, augura, en el que ja té de ferma consistència, concrecions futures ben sòlides. Atents a aquesta singladura.

Publicat a Saó núm. 317, maig 2007.

[L'autor, al mig, fent d'actor durant una representació de Corrüptia.]