La misantropia

Li ve de raça, a la nena, o millor de casta. ¿Que no és potser el darrer brot reconegut de l'arbre de son pare, el comprajutges, el pixaesquerres, el de la bruta llenguota tothora blindat rere ulleres fosques, secrets bancaris i inconfessats favors deguts, constructor d'aeroports i estàtues per a l'autobombo erigits enmig del paisatge desèrtic del no-res, amo del corral del PP provincial i omnipresident de la Diputació, càrrec que heretà dels cinc mascles de la seua nissaga que l'ocuparen des del segle XIX, professional dels premis de loteria, carca impenitent de rialla fàcil i colps a l'esquena que ha dominat les altes esferes de la política amb un parell d'ous i un fetge a prova de bomes? Doncs no voldrà vostè que la primera frase pública de la xiqueta pujada amb tant d'amor per son pare, primer al Senat sense l'embafós tràmit de les urnes i després en lloc d'assegurada elecció al Congrès gràcies a la llarga mà de Camps, siga l'inici d'un discurs polític, o d'un informe tècnic, o d'una pregunta en seu parlamentària, coses tan pedestres de l'ofici de diputat, i no aquest castís, sublim i eloqüent “¡Que se jodan!” captat per les càmeres i que ja deu haver fet la volta al món. Estalvie al lector els detalls de tan sinistre exabrupte proferit en el marc incomparable d'una bancada popular que esclata a aplaudir quan Rajoy acaba de donar l'estocada de mort a l'estat que diuen del benestar i de pas a la democràcia. El cas fóra esbrinar, abans d'ocupar-nos del missatge de la nena, què els devia inspirar tanta alegria a aquests representants de la voluntat popular mentre Rajoy exhibia les seues tisores plenes de sang, pregunta que ja ens formulàvem fa uns anys a compte de l'aplaudiment per la guerra d'Iraq protagonitzat pels mateixos energúmens sota l'ègida d'Aznar. Dubtem també si el llenguatge casernari de la xiqueta l'ha après del pare calavera o és moneda corrent entre els habitants de la selecta urbanització madrilenya on viu, o totes dues coses. De fet, no creiem que el que ha fet, fa i farà aquesta gentola tinga altra finalitat que fotre, que és l'única manera factible de conservar guanys i privilegis, fotre l'indefens massacrat per les bombes o fotre el darrer desnonat, el miner o estudiant apallissat o la dona que acaba d'arribar a l'abisme de l'atur. “¡Que se jodan!”, que ens fotem tots els xais que anem de camí a l'escorxador. Esperava vostè un gram de simulada pietat, un gest d'humana compassió? No, la implacable misantropia és la mare de totes les batalles i un no ha de vacil·lar mentre estreny el coll de l'enemic. Ja ho sap, en la guerra com en la guerra. I gràcies per l'enèsim aclariment, nena.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de juliol de 2012.