Sicília

Els viatgers no pretenen atènyer una cosa així com l'ànima de l'illa, una realitat última que saben al capdavall tan esmunyedissa com una ombra que va canviant a cada passa. La llosa dels mil·lenaris és massa feixuga com per voler alçar-la en uns pocs dies. A més, la mirada fulminant de la Medusa, que és el centre de la trinàcria esdevinguda emblema del país, pot convertir-te en pedra a la que bades amb precipitacions de turista. Cal, doncs, deixar-se anar mentre un es pregunta què s'amaga davall de tanta runa i abandó, a què es deu la tràgica deixadesa que fa de Palerm, amb la seua túnica arnada, una ciutat desballestada només comparable a algunes contrades suburbials de l'altiplà andí com Juliaca. Tants déus com hi han passat i només hi han deixat el sabor agre del fem i la derrota! Un no sap si el buit que ha deixat la voluntat de poder polític ha estat ocupat pel carcinoma de la màfia o si l'existència d'aquesta cadena d'extorsions i dependències tapona l'emergència d'una ciutadania lliure i responsable que agafe amb una mà el cartabó com un nou Arquímedes per construir el seu futur i en l'altra simplement una granera que pose fi al malefici de la medusa que tenalla la força del seu treball. Pífies urbanístiques com Agrigento o Gela, poblades d'éssers exiliats de l'alegria, i autopistes grandiloqüents que foraden debades quatre pams de terra eixuta s'entesten a contradir la bellesa dels antics temples grecs o els mosaics romans de Vil·la Casale, a Piazza Armerina, que subsisteixen en la desídia resistint les caguerades dels ocells i la insídia de la pols. Només els oliverars, les vinyes arrenglerades i els camps de blat que s'estenen pels suaus turons de l'illa conserven la vella aspiració a l'ordre i l'harmonia, en lluita desigual amb el foc que crema cada marge i l'insult invasor dels eucaliptus. Al capdavall, però, més enllà del perfil magnificent de l'Etna, hi ha Siracusa, oferint la seua ombra protectora que es retalla sobre la Mar Jònica als viatgers per arrecerar-los del punyal letal del sol, i un comprén que no és perduda en el fons cap esperança.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de juliol de 2012.