Si és veritat que, com deia Fuster, no hi ha més plaers que els
imprevistos, haurem de convenir que aquesta cosa del futbol, tan
previsible malgrat la incertesa del resultat, deu proporcionar un
gust més aviat irrisori, una alegria efímera que s'estira més o
menys segons la pressió ambiental i els dictats de la propaganda.
Acceptem, però, que l'eufòria col·lectiva (no el plaer íntim i
fisiològic) que va deixatar la victòria de la selecció espanyola
pels carrers de València, més enllà d'agitacions identitàries i
automatismes per a l'entreteniment i el control de les masses, deu
complir alguna funció salutífera en el cos social. El cas és,
però, que aquestes noces eixelebrades van tenir lloc a pocs
quilòmetres d'on se celebrava el terrible funeral de 50.000
hectàrees de boscos. La bona educació i el respecte degut exigien
en altres temps evitar el cementeri i la casa del finat per festejar
els matrimonis i altres alegres conteses. Però el narcòtic dels
plaers subsidiaris, tan ben explotat en temps de crisis, no repara en
subtileses ni expressions de civisme. A més, parlem de València,
ciutat que tothora s'abisma en la vanaglòria i que no vol ser
capital d'un país que no coneix i que no estima. És més que
probable que la majoria d'eufòrics celebradors de les gestes de
l'esfèrica no hagués sentit parlar mai d'Andilla o es pensés que
Cortes de Pallàs era una illa del Pacífic. L'única comunitat
que poden reconèixer té la insípida abstracció dels papers
oficials i el color fals dels mapes que ixen per la tele, de manera
que fan bé de declarar-se rabiosament espanyols quan la selecció
alça la copa i ells es queden sense treball i els escuren les
butxaques. Molt abans que s'incendiassen els boscos havien cremat les
seues arrels i les seues consciències i els havien fet creure que
tot era un complot inevitable de la divina providència. Si a més, a
la llotja de la gran final hi havia el president espanyol i l'hereu
de la corona, res no podia impedir l'orgia futbolísitica a la vora
de la desagradable realitat del funeral, contra la qual estan ben
vacunats. Perquè això és València, la pàtria de Bankia i les
víctimes silenciades del metro, d'un parlament ple d'imputats, d'un
paradís del frau fiscal on els corruptes fan el vermudet entre
colpets a l'esquena i el poderós toreja els tribunals. Mentre a
València plovia cendra i el cel es pintava d'apocalipsi, la majoria
dòcil es lliurava a l'efímer plaer compensatori. Havia estat
ensinistrada en el pa i el circ. El mal era que el pa s'acabava i ja
només quedava un gran circ en flames, i cendra, molta cendra.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de juliol de 2012.
[Imatge extreta del bloc L'home dibuixat.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada