Come prima

Ho reconec: em costa articular la fórmula més popular dels nostres dies, la famosa prima de riesgo. I no per cap dificultat de caràcter psicosomàtic, metafísic o semàntic (i ja em perdonarà el lector l'estranya barreja d'ics). Prove de transliterar-la a un nivell més comprensible i m'ix una absurda cosina de risc que, enmig d'insondables misteris, és ràpidament descartada en favor d'una no menys improbable prima de risc, tan indicible en la seua hibridesa que posa la carn de gallina. No hi ha manera d'agafar la vaca pels collons, i això que fa mesos que desdejune, dine i sope en companyia de l'estrany herbívor, i que, fruit d'aquesta convivència, hi mantinc ja una certa familiaritat, semblant a la que ens lliga a una parenta llunyana que fa temps que no tractem. Com aquelles paraules que de sobte et trobes pronunciant mecànicament, en moments de tediós descuit, i que a força de mastegar-les van perdent tot rastre semàntic fins a convertir-se en un insípid xiclet que no escups per respecte a la concurrència, em passa amb la prima. Repetesca amb mi: prima de riesgo, prima de riesgo, prima de riesgo… Debades prove de personalitzar la segona part de l'enigma en un Risc que concrete la fatal abstracció en una cosa tangible, amb cara i ulls, però els candidats a model real del cognom inventat s'amunteguen a la porta de la imaginació i ho deixen tot brut. Com a última solució em trac el conjur de la boca, ja fet un mesclòrum indecorós, alce la tapa del vàter, l'hi llance i estire la cadena. Quan isc al carrer, alleujat i decidit a beure'm un parell de cerveses fresquetes per celebrar-ho, les primeres paraules que arriben a les meues oïdes són precisament prima de riesgo. Les ha pronunciades, en un apart, el cambrer que m'ha servit la cervesa, després una de les xiques de la taula del costat que fumava amb displicència, i abans d'escometre'n el segon glop, un dels vellets que jugaven al xamelo mentre deixava caure el sis doble amb un esclafit sobre la taula de marbre. Em resigne pensant que la prima, mentre em passa pel cap veloç com la brisa el come prima, più di prima t'amerò, ha decidit quedar-se, com una andròmina inútil i vella, entre les coses, en el fosc racó reservat a les miquinòries més arnades i insignificants que de tant en tant burxen com un dolor que no sabríem localitzar o una boirina que ens fa anar a les palpentes. No hi ha més remei, doncs, que anar tirant amb el nou pes a l'esquena i desempolsegar les paraules que encara tenen sentit per no acabar completament idiotes. O idiotitzats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de juliol de 2012.