Gihadisme

La setmana ha estat marcada pel brutal atemptat a la seu de la revista humorística parisenca Charlie Hebdo, que ha causat dotze morts, i per una rèplica d'altres atacs en terres franceses també relacionats amb el terrorisme islamista i de final encara incert en el moment de redactar aquesta nota. Només uns dies després de les multitudinàries manifestacions que a Alemanya van escenificar l'odi a l'estranger, en el seu vessant islamofòbic, i que desperten els vells fantasmes col·lectius de l'horror, el fanatisme deixa el seu regal de reis sinistre contra la llibertat i les formes de vida que amb no poques dificultats, imperfeccions i flagrants injustícies han anat construint les societats modernes. No és ara l'hora, certament, de les especulacions sobre les causes i efectes d'un gihadisme que ja té les dimensions de guerra oberta, total i global des d'aquell 11 de setembre en què es van abatre les Torres Bessones de Nova York i el món va tremolar com sacsejat per un gran sisme. L'estat de xoc i alerta actual reclama solidaritat amb les víctimes dels atemptats, protecció als més vulnerables (i ho són, en primer lloc, els més implicats en la pràctica defensa de la llibertat de pensament i expressió, els periodistes) i setge i neutralització dels assassins. Més prompte que tard, però, hauran d'analitzar-se les causes profundes que alimenten el modern gihadisme. Perquè costa molt no relacionar l'auge d'aquesta violència fanàtica amb els pals de cec que les grans potències occidentals, encapçalades pels Estats Units, han anat donat a compte de la lluita antiterrorista; costa molt no veure-hi els efectes col·laterals de Guantánamo o Abu Ghraib, de les barbaritats que han esquitxat de sang les terres d'Afganistan, Iraq o Síria, del conflicte enquistat que ofega cada dia un poc més els palestins. Cal estar en la lluna per no veure el blat que nodreix l'odi irracional en la misèria i la injustícia convertides en moneda corrent, en les fràgils pasteres on els desesperats busquen una terra de promissió que cada dia els és més esquerpa, en l'amuntegament en ciutats dormitoris i la manca de qualsevol horitzó tangible per a les classes populars i els immigrats, en la protecció de les dictadures petrolíferes del Golf Pèrsic on es coven molts dels ous de la serp islamista. Però el combat al fanatisme és també el combat a unes religions que es pretenen absolutes i excloents i aspiren al control total de les societats i les consciències dels individus. Perquè sense déus, o amb déus limitats al terreny de la privacitat i sense cap vocació política, no hi hauria guerres santes ni paradisos que alimentassen el deliri dels fanàtics. Diguem-ho clar, la religió («moros, jueus e crestians»), fora dels seus recintes sagrats, és enemic declarat de la llibertat humana. Mal faran, doncs, els responsables europeus si en compte de localitzar les fonts de l'odi per aplicar polítiques eficaces en defensa de les llibertats democràtiques i el foment de la cultura i el treball que dignifiquen, comencen a repartir el cascall de la xenofòbia a què tan propensos són certs populismes de crisi o, amb l'excusa de no enutjar l'enemic, ens retallen les ales de la llibertat, perquè així l'espiral del fanatisme no farà més que créixer fins a emmerdar-ho tot. Avui la urgència reclama solidaritat i defensa de la democràcia, però demà hem de parlar amb rigor sobre les causes de tanta barbàrie, i replantejar-ho tot de dalt abaix.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 10 de gener de 2015.]