Leviatan

La corretja del Gürtel, que tan bé semblava estrènyer les cintures dels principals figures de la trama, ha anat afluixant-se de mica en mica fins que els ha deixats amb els pantalons ben solts, no perquè als seus propietaris se'ls caiguen i mostren els culs de la veritat a l'ull públic sinó per eixir més alleujats al carrer. De fet, a la presó ja no n'hi queda cap, d'aquests mafiosos. Bárcenas, tresorer pleniponteciari i home de confiança dels successius mandarins del PP, ha estat l'últim a abandonar-la després de pagar 200.000 euros, un pessic de la immensa fortuna que va acumular en anys de lladronici confès i que vés a saber en quina Illa del Tresor deu tenir amagada amb plànol i tot. Els aliens al laberint judicial no dubtem que la maniobra d'aquesta posada en llibertat (tota llibertat és relativa) obeeix a raons estrictament legals, però deixe'm l'amable lector que m'espante la mosca que tinc darrere l'orella i que em diu, insidiosa, que tot això no és més que un pacte de silenci, la recompensa perquè l'empestat no estire de la manta i faça visibles els estralls que la pesta bubònica de la corrupció ha deixat en els sospitosament impol·luts cossos de tants xuplòpters del poder de dins i fora del PP. S'han acabat de moment, doncs, aquestes vacances pagades de dinou mesos d'una de les potetes del Leviatan anomenada Bárcenas, però el monstre cueja, voraç i a ple rendiment, a Sibèria com a Barcelona, Madrid, València o Brussel·les. El capitalisme mafiós (perdone'm la redundància) de Rússia ha quedat precisament aquests dies molt ben retratat en el magnífic film, candidat a no sé quants òscars, d'Andrey Zvyagintsev, que ha tret de polleguera el judoca més famós (i més traïdor al principi de la bondat flexible del mestre Jigoro Kano, l'iventor d'aquest art marcial) del planeta, el tzar Putin. El Leviatan barcelonès també ha quedat amb els seus temibles ullals a l'aire gràcies al documental La ciutat morta, que potser farà reobrir el cas del 4F pel qual van haver de complir anys de condemna uns innocents acusats d'haver agredit un guàrdia. Fora de les víctimes directes i concretes de les mossegades i arrapades del monstre, i amb el permís de la Bíblia, Kafka, la novel·la negra i els innombrables testimonis que n'han donat notícia, els ciutadans ens movem per la ciutat sota el confortable paraigua del que anomenem justícia, llibertat i tot això, convençuts que, complidors zelosos dels nostres deures i sense haver trencat mai un plat, res no hem de tèmer del monstre del caos. Però un dia, passant per allà, desvagat, potser mirant la pantalla del mòbil, caus per una d'aquelles andrones que apareixien en els antics tebeos (però amb personatges que llegien el diari) i et trobes de sobte clapotejant enmig d'una immundícia que no et deixa respirar, aïllat, mirant fit a fit els ulls aiguardentosos del monstre, esperant la queixalada letal. Això els passa als personatges (més o menys ficticis) de Leviatan i això els ha passat a les persones reals del documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega. Les clavegueres del poder ja ocupen tot el subsòl, i part del cel obert, del nostre món, túnels absorbents que s'ho engulen tot, fins allò que crèiem inviolable, i on regna la força cega del caos. No són, com ens pensàvem, accidents de circulació, simples canals per al desaiguament de la podridura, sinó el negatiu consubstancial a la fotografia amable del sistema. Quant de lleixiu ens caldrà per salvar la democràcia! 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 24 de gener de 2015.]

[Fotografia de Ferran Simó.]