El laberint venecià

El viatger pensa que pocs llocs hi deu haver al món on la bellesa puga ser captada des de tants angles i puga tenir tantes cares com a Venècia. Hi ha la que simplement naix de la pura forma, de la feliç conjunció de les matèries primeres de l'aigua, l'aire (que inclou visions del foc a certes hores) i la terra en combinacions infinites. I sobre la terra, una xarxa d'illes solcades per rius i canals, la pedra transformada en habitatge, en arquitectura lluminosa, en trama urbana. Venècia és la ciutat que fou, la que ja no existeix reflectint-se en els espills de l'aigua, l'escenari per on es mou la corrua de formigues del turisme de masses que malgrat tot avui la manté dempeus. Venècia és, alhora, els seus reversos, el calidoscopi fantàstic de la decadència en estat pur. Pels carrerons que escapen a la delimitada senda de les formigues un pot veure com el rovell es menja la gloriosa forja dels palaus, com la humitat grimpa per façanes i teules i el corcó triomfa sobre les fustes més nobles. Al baix ventre del Palau Ducal prosperen colònies de mol·luscs que s'alimenten de les aigües contaminades; antics aristòcrates decrèpits se n'entren d'esquitllentes als seus casals habitats avui només per les ombres del temps. Des de les primeres construccions lacustres a l'apogeu de cultura i poder que fou Venècia fins al segle XV i el gran mite romàntic es poden rastrejar les passes que van del no-res a l'esplendor i d'aquest a la ruïna. Per això, probablement, les múltiples belleses venecianes commouen fins a les entranyes. Per aquest laberint del món transiten fantasmes que parlen amb veus estrafetes però claríssimes tots els idiomes audibles amb què es poden anomenar la decadència i la ruïna. En un etern ball de màscares, sobre l'escenari venecià es representa cada dia el fulgor d'una batalla en què la bellesa resisteix les escomeses d'una mort enterca, com la que habita en l'ànima del vell Gustav von Aschenbach. Què hi venim a fer totes les formigues sinó a assistir a aquesta lluita en viu i en directe, al lloc on millor es representa, com una antiga comèdia de Goldoni, la bellesa agredolça de les mil cares? Sense saber d'on fuig, ni de quin buit pretén omplir-se, l'esperit evasiu de les formigues es debatrà a Venècia entre la possibilitat de comprar l'aparell de moda, un braç articulat per al perfeccionament del selfie, o posar-se a plorar a cada glopada de silenciosa bellesa que li entra pels pulmons mentre travessa un dels innombrables ponts d'aquest deliri. Esgotat per l'àrdua batalla, potser es concedirà una treva i, als peus de la Torre dell'Orloglio, mentre contempla una vegada més el somni de la geometria en la Plaça de Sant Marc, dirà adéu al 2014 i s'abraçarà al nou any que eixampla l'horitzó perquè sembla renovar tota promesa i perquè la punyalada de la traïció ha adoptat la forma d'un vell xaruc que ha decidit llançar-se a les aigües del Gran Canal des d'un vaporetto de la
línia 1 just a l'alçada del pont de l'Accademia.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 3 de gener de 2015.]