Joan
Navarro, El plom de l'ham.
LII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Edicions 62, Poesia núm.
157.
· · ·
Els
darrers deu anys, des de l'esclat de Magrana (2004),
han estat sens dubte els més fèrtils en la trajectòria poètica de
Joan Navarro (Oliva, 1951). De fet aquest llibre suposà el final
d'un silenci editorial que s'allargà durant dotze anys. Tria
personal, l'antologia publicada
en 1992, seleccionava poemes dels
llibres escrits per l'autor entre Grills esmolen ganivets a
trenc de por (datat en 1973 i
publicat l'any següent) i La
paüra dels crancs (1986) més
el poema en quatre seccions ¡Salvatge!,
de 1987. Aquest darrer text, que no per causalitat ocupa ell sol una
de les sis parts en què estava dividida l'antologia, tot i que ben
entrellaçat amb la producció anterior de l'autor (amb els seus
canvis i salts qualitatius, la de Joan Navarro, vista en conjunt, em
sembla una de les obres més
compactes de la poesia catalana contemporània: les primeres visions
i intuïcions han anat desplegant-se a través d'una poètica fidel
als orígens que s'enriqueix amb el coneixement i l'experència),
conté el germen que grillarà, anys a venir, en Magrana
i explica en part, crec, el silenci de l'endemig, no aliè, sense
forçar gaire les coses, a la situació col·lectiva de desencís
provocat per l'espill deformat de la ditxosa (que en glòria estiga!)
transició democràtica.
Alguns versos d'aquest poema em semblen especialment reveladors del
que acabem de dir i tremolen amb llum pròpia al fons de la poètica
de Joan Navarro: «Inventem
la llum de la llum, les pedres de foc, en aquest espai de llarga
fosca», «L'home salvatge per no morir-se inventà la paraula. Per
no restar sol imaginà l'altre, l'arbre, el cérvol, les aigües del
cel i del riu. Aquesta llum és la llum de la memòria, freda i
planetària; i la gramàtica no ens pot confortar. Desconfieu, doncs,
de qui ens encalça, malalt de ràbia, per les sendes dels misteris
de l'alba».
Així
doncs, El plom de l'ham
arriba en el moment de major intensitat creativa de l'autor i marca
una línia de continuïtat amb Magrana i
A deslloc (2010), que
es contrapunten i complementen amb els volums que el treball a quatre
mans amb el pintor Pere Salinas ha donat a llum: Atlas
[Correspondència 2005-2007] (2008),
Grafies · Incisions (2010)
i el més recent
O: Llibre d'hores (2014).
Si aquesta tríada mostra l'univers de Navarro en correspondència
amb la pintura de l'amic, o a partir de
o envers a, etcètera, El plom de l'ham significa
el punt d'intersecció més evident entre els dos grups de llibres.
De fet hi sovintegen les referències i reflexions al món de la
pintura a través de textos dedicats a l'artista i projectes conjunts
(«Geografies del silenci») o treballs elaborats a partir de
propostes pictòriques («Hölderlin»). Ultra aquesta condició de
baula que al meu parer representa El plom de l'ham
(datat entre 2004 i 2014), hi trobem Navarro (passeu-me la metàfora)
en estat pur, amb els guanys que es fan més evidents des de Magrana:
un panteisme sense déus (si això és possible), la mirada del
pensament en cerca de la unitat profunda i latent entre les coses, el
fil del llenguatge poètic cosint els instants de la consciència del
món i les coses, la dissolució del subjecte en el magma ordenat de
la realitat perquè hi puga emergir en la plenitud d'una veu que
transforma l'anècdota en categories efímeres contínuament
recreant-se, l'escriptura que esborra els nexes, que substantivitza,
que pauta el moviment verbal amb precisió de microscopi… El lector
és convidat a aquesta festa dels sentits, dels trànsits de la llum,
a les revelacions que la paraula poètica fa tangibles: l'enterca
gratuïtat de l'autènticament imprescindible.
El
llibre que ens ocupa conté, a més, algunes novetats felices:
l'explicitud amb què s'hi expressa el
diàleg amb l'altre, amb el lector, i que es manifesta en les
múltiples dedicatòries i cites dels poemes i, sobretot, en els
treballs après de que
impulsen l'esforç creatiu. Joan Navarro és també un dels poetes
que més bé i més sovint ha tractat de fixar la seua poètica en
poemes-pròlegs que s'han de llegir molt atentament i que mai no han
caigut en la temptació d'encalaixonar l'expressió i els sentits
poètics en els rigor mortis de
les explicacions exògenes de l'hermenèutica (així ho ha fet, per a
plaer del lector, en Grills esmolen ganivets a trenc de
por, Bardissa de foc,
Tria personal, Grafies
· Incisions o A
deslloc). El pensament sobre la
poesia, diríem, no es pot elaborar eficaçment si no és en
forma de poesia.
Poemes-manifestos-poètiques que s'han d'apamar sense manies. I un
últim apunt sobre el títol. Tot i la referència explícita a
Octavio Paz, hi ha una carta de José Lezama Lima, de 1958, que es
podria aplicar perfectament al cas que ens ocupa: «Plomada, lo que
los griegos llaman logos optikós,
lo que es posible con la palabra por un golpe de vista que agrupa y
levanta». Aquesta llum que en desvelar-se ens acosta la llum més
pura de la vida. Feu-vos un bon regal.
[Publicat a Saó núm. 400, gener de 2015.]
Quina gran ressenya, company! I mira que no és fàcil escriure sobre els llibres de Joan! Per a mi, una de les obres poètiques actuals, en català, més trasbalsadores. Gràcies per l'esforç que sempre suposa dir les coses pel seu nom. I més encara quan es tracta de parlar de llibres de poesia..., i de Navarro!
ResponEliminaMaria Josep, tu sempre tan atenta al que anem fent, cosa que té més mèrit en un país bastant procliu a la gasiveria. Aquestes notes de Saó us tenen, als amants de la poesia, com a principal destinatari. Me les prenc, doncs, com un exercici literari més, intentant allunyar-me del rigor (mortis, la majoria de les vegades) de l'academicisme i de la inapetència dels ressenyistes rutinaris. Per això és per a mi imprescindible que el llibre que comente, i al qual dedique moltes hores, m'agrade i crega oportú reinvindar-lo. Saber, d'altra banda, que el meu treball arriba a les intel·ligències exigents i honestes, als sensibles gaudidors de la paraula i la poesia, dóna sentit al meu esforç. Una abraçada.
Elimina