El jutge Vidal

Imagine's vostè que és jutge i que en les seues hores lliures, sense que ningú li ho haja demanat, es posa a redactar un projecte de Constitució per a una futura i hipotètica (i passe'm la redundància: tot futur és mera hipòtesi) República Catalana. Massa difícil d'imaginar? Bé, posem-hi una mestra d'escola, un metge, l'encarregada d'una verduleria, un bomber, un obrer, fins i tot una política… Imagine's que qualssevol d'aquestes persones amb ofici o sense, en les seues hores de lleure, per iniciativa pròpia i no remunerada, es dediquen a preparar un material didàctic, una investigació ginecològica, una dieta vegetariana, un sistema de prevenció i extinció d'incendis, un tractat sobre riscos laborals o un programa de regeneració democràtica… Magnífic, no li sembla? Sobretot si es tracta de treballs reeixits i d'alguna manera útils (i ja ho serien si qui els fa considera acomplit un deure personal, un desig, un repte, un passatemps). Perquè totes aquestes activitats s'emmarquen en allò que diem llibertat –de consciència, d'expressió, de creació–, sense la qual malament podem parlar de coses com democràcia o estat de dret, que ho són precisament per això, perquè l'emparen, perquè la garanteixen. Enlloc no està escrit (però no em faça molt de cas, perquè en assumptes relatius a la Constitució espanyola ja passa com amb l'Església amb què van topar Don Quixot i Sanxo en alguna pàgina del segle XVII) que un jutge deixe de ser ciutadà pel fet de ser jutge i que per tant no puga exercir els seus drets democràtics. Bé, possiblement el perfil del jutge a què ens referim, Santiago Vidal i Marsal (Sant Sadurní d'Anoia, 1954), no encaixe amb el prototipus de magistrat dòcil al poder de torn, d'aquells que allarguen eternament certes causes incòmodes, els del sí senyor per als de dalt i el no senyor per als de baix, les kafkianes peces d'una autoritat sense rostre, les figures infrahumanes de togues arnades per a les quals ja està bé el món com està i no s'hi pot fer res, els amuntegadors passius de triennis i sexennis i plans de jubilació, les feres ferotges que es guanyen a dentegades llocs en la carrera judicial: grisos funcionaris com déu mana. Ben altrament el jutge avui amenaçat per la fiscalia amb el trasllat forçat fora de Catalunya, la inhabilitació per tres anys o l'expulsió de la magistratura per haver coordinat un esborrany de Constitució per a Catalunya, és un home compromès amb el seu treball i la seua societat que ha excel·lit en sentències contra la discriminació racial, la violència masclista o la corrupció i per la protecció de menors o la dació en pagament de les hipoteques. Un jutge lliure que s'estima més perdre el treball que la dignitat, una pedra en la sabata deformada de la democràcia espanyola. La maquinària encarregada de mantenir els privilegis i les injustícies ha posat preu al seu cap, segurament propulsada per algun xèrif milhomes a compte dels pressupostos que paguem els ciutadans. Mala peça hi ha el teler per ratificar un parell de coses que ja sabíem: que vivim sota llibertat vigilada i que això de Catalunya pot ser ja alguna cosa més que una mera hipòtesi contra la qual cal aplicar la llei de la bota (o de la sabata deformada). Vaja vostè amb compte i no se'm pose a redactar segons quines coses en hores lliures perquè, com diu el refrany, tots som Santiago Vidal.

[Publicat també a  http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 31 de gener de 2015.]