Cotos privats

Passege per la versió digital d'El País d'ahir divendres: dels vint-i-tres articles de la secció d'opinió que s'hi mostren, catorze són dedicats a la «qüestió catalana», i tots sense excepció contra la independència. A una setmana del 27S, com a la guerra, el Goliat mediàtic espanyol, inclosos diaris progres d'altres temps, i el setè de cavalleria estatal al complet, amb el Tribunal Constitucional i la Junta Electoral Central, el cos diplomàtic capitanejat per Felip VI i els tics espasmòdics dels representats polítics, justifica qualsevol mitjà per forçar la derrota independentista. Els partidaris del pluralisme informatiu, sempre que s'aplique portes enfora dels seus cotos de caça (la propietat privada, sobretot la de la pàtria, és sagrada), censuren que TV3 fes un seguiment exhaustiu de la manifestació de la diada i l'obliguen a emetre un temps equivalent sobre actes unionistes. Des del tancament d'Egunkaria, el diari basc, no recordàvem (manipulacions i mentides a banda, pa nostre de cada dia) un atac tan bèstia a la llibertat d'expressió i la dignitat d'uns professionals per als quals, en termes informatius, el que és rellevant és que un home mossegue un mos. No és igual, doncs, que un milió quatre-cents mil ciutadans òmpliguen la Meridiana de Barcelona que, per posar algun exemple, Iceta es marque una balladeta ieié sobre el fons rojigualdo que ha portat Pedro Sánchez de Madrid o que Garcia Albiol es faça una foto profidén amb unes senyores de Badalona. Com que hi ha coses que no es poden discutir i s'han d'acceptar com un destí o una condemna (certes identitats, per exemple), no intentaré seduir-te sinó espantar-te. No et diré que si t'independitzes ja no seràs espanyol, sinó que deixaràs de ser europeu i no podràs pagar-te les pensions. I si no t'ho creus, ací hi ha el meu cosí de zumosol, vestit d'Obama, Merkel o Cameron amb evasives d'aquelles que no diuen res però que a mi, que no vull ni parlar amb tu ni tinc res a oferir-te, em fan caure la (mala) bava. Però el club selecte d'Europa fa una pudor que tomba de tòs amb el tema dels refugiats i perd a borbollons el prestigi altisonant que li atribueixen els qui van viure de la mamelleta fins que es va acabar el bròquil de plantacions inútils en les infinituds castellanes o la construcció al·lucinada en terra de ningú. Més enllà de Puritos, Gasols i Puyols que els donen llustre en les competicions internacionals, s'han adonat que la gran fàbrica catalana, que han fet mans i mànigues per escanyar, pot deixar-los sense la sopa bova. Al final són faves comptades. L'Estat és la gran maquinària de poder, l'invent més eficaç amb què defensen els seus interessos de classe i, quan cal, el pitjor enemic de la democràcia. Però David fa temps que ha decidit tirar pel dret emparant-se en la força dels vots i la potència de la seua civilitat. Està guanyant la batalla sense brunete mediàtica, rei, juntes electorals centrals ni tribunals constitucionals de membres elegits a dit, i això és el que més espanta els exaltats patriotes de la unitat submisa i gratuïta, la força democràtica que omplirà les urnes. I quan hauran parlat els vots, d'ací a una setmana, ja veurem com se les apanyaran per frenar-ho. De moment el que més es degrada és la trontollant democràcia espanyola, amb els seus demòcrates de tota la vida fent el major dels ridículs cada vegada que tiren mà de la patranya i mostren les vergonyes de la seua impotència.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 19 de setembre de 2015.]