Passió que adorm la por

Lucia Pietrelli, Ortigues. Il·lustracions de Miquel Jaume. Nota final de l'autora i epíleg de Toni Gomila. Col·lecció Ossos de Sol #11. AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), agost 2015.

· · ·

A la memòria de Josep Lluís Sirera, company de Saó.

En a penes sis anys Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984) ha publicat en català tres novel·les i sis poemaris, l'últim aquest Ortigues que avui ressenyem, poca broma. La nota final de l'autora a propòsit del seu llibre, «text, el meu cos», és prou explícita quant a l'abast, intenció i sentit de l'obra. Inspirada en el conte popular Blancaneus i en la seua variant mallorquina Na Magraneta, Ortigues comprén 24 poemes que recorren les passes de la universal història seguint les petjades d'algunes cites d'ambdues versions del conte, amb canvis freqüents de la veu narradora (de la tercera a la primera persona, adés la mare, adés els gegants –els nans en Blancaneus– de Na Magraneta que acullen la filla abandonada, adés els criats encarregats de matar-la, la fada –la bruixa de Blancaneus– que li posa un anell de ferro en el dit que la deixa com morta o el rei que queda encisat per la seua bellesa…), reinterpretant-la lliurement i fent-ne carn poètica pròpia (o text-cos), vull dir, aprofitant els aspectes del relat que més interessen a l'autora per al capdavall parlar-hi des de la pròpia experiència (el joc de miralls de tota poesia). En paraules de Lucia Pietrelli: «Na Magraneta i Blancaneus són contes cruels on la bellesa neix per error, però neix una vegada i una altra. I s'hi arrela, com les males herbes, com una cosa salvatge i natural que sap fer mal, com les ortigues».

És cert que la reescriptura d'històries més o menys conegudes és un recurs freqüent en literatura i en poesia (mentre llegia aquest Ortigues em venia a la memòria un altre poema, molt distint però igualment colpidor i reeixit, de Maria Josep Escrivà, aquella magistral recreació d'El conte de la lletera «El cànter» del seu llibre Flors a casa). Però no ho és menys que poques vegades aquestes maniobres atenyen un nivell d'originalitat i una intensitat com la que trobem en Ortigues. La sensació d'heure'ns-les amb una cosa nova i alhora vella, ancestral i perfectament encastada en la pròpia memòria (a les antípodes de les mel·líflues manipulacions de la fàbrica Disney, que en desactiven tota la força vital) és possible, en primer lloc, perquè la poeta ha sabut triar els elements més rendibles del relat, els que apunten a les forces més tel·lúriques i atemporals, perquè n'ha sabut interpretar les claus primordials i perquè, a partir d'ací, ha transformat el material narratiu per lliurar-lo com a veritat poètica pròpia. Si més no en els pols sobre què basculen els sentits de Blancaneus-Na Magraneta, i també d'Ortigues, la por i la passió, i que l'autora explicita en l'al·ludida nota final.

A favor de la tensió poètica (i narrativa) d'Ortigues, tot i que puga semblar paradoxal, contribueix una certa descurança de ritme i de llenguatge, l'ús un xic arbitrari dels signes de puntuació, i sobretot l'aprofitament i reiteració dels símbols essencials dels dos relats de referència, que Lucia Pietrelli administra molt bé per dibuixar-nos una maternitat assassina i caníbal (i el canibalisme de la mare de Na Magraneta remet al misteri de la reintegració a l'úter, a la possibilitat d'un renaixement o etern retorn, una mort en el mateix cos que va engendrar vida), els miralls de la identitat, la força arcana i els perills del bosc, l'urna o taüt de vidre que en el magnífic monòleg del rei enamorat (era un príncep, és clar, en Blancaneus) ens parla dels territoris fronterers del son i la mort, d'un coneixement-amor que comença i acaba amb la visió de l'altre i que té en el tacte «el llenguatge dels iguals» (XXII), el despertar de Na Magraneta-Blancaneus mentre «gemega l'entrecuix» (XXIII), el ball final (XXIV) «d'una al·lota / que tenia / ànima de magrana / per obrir-se en grans / i mai no morir» (XXIV).

En els camps de la bellesa creixen també, en efecte, les males herbes. Perquè si no peca de càndida i supèrflua, si és de veritat bellesa, de carn i os diríem, cou com les ortigues quan les toques. Altrament, com podríem distingir-la? Ens punxaríem i no trauríem sang. Bones ortigues les de Lucia Petrielli per despertar del son infèrtil, de l'asèpsia programada, de les antestèsies de tants contes sense miquiua de gràcia.

[Publicat a Saó núm. 411, gener de 2016.]

 

[Imatge de l'autora sobre fons de pedres de marge publicada a Adia Edicions.]