Ponç
Pons, Camp de Bard. Premi
Miquel de Palol 2015. Proa, Óssa Menor 348. Barcelona, novembre
2015. Notes finals (Notes al marge)
de l'autor.
· · ·
Dels poetes actuals és potser
Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956) qui amb més èmfasi i insistència
s'ha referit a l'essencial unitat entre vida i poesia. Fins a
l'extrem d'haver inventat el verb escriviure,
en curiosa coincidència amb l'escrivivir amb
què l'escriptor alcoià Martín Pacheco titula la seua veterana
secció de columnes al Levante-EMV.
El vers amb què encapçalem aquesta nota d'avui és precisament
l'últim del primer poema del llibre, «Hortus conclusus». En aquest
breu poema Ponç Pons ens parla de Sa Figuera Verda, el camp menorquí
on el poeta s'ha construït una cabana on passa les vesprades
treballant, «obert als llibres / del camp, la mar i el cel, / entre
els ullastres / que embosquen els senders», un espai ja convertit en
llegendari símbol de l'íntima relació entre l'home i la natura, el
poeta i el món, l'escriviure.
Com en el Yeats en «The Lake Isle of Innisfree», l'aïllament per
donar-se a la creativitat (tot i que en el poema de l'irlandès es
tracta d'un retir estrictament
vital, al marge de la literatura, contemplatiu però plenament
horacià), la
construcció d'un hortus conclusus reapareix
en la cabana (Die Hütte) que Heidegger tenia a la Selva Negra o en
la de Wittgenstein a Skjolden Sognefjord, Noruega. La cita que clou
aquest poemari és justament del filòsof vienès: «Digueu-los que
la meva vida ha estat meravellosa». El Camp del Bard del
poeta menorquí, doncs, és la vida i el món vistos i sentits des
del seu espai de concentració, «obert al misteri i la
transcendència», amb una mirada que vol ser neta, que busca tothora
l'essencial, despullada. Com a poeta, ell s'ha definit com a clàssic
en el ritme, modern en l'expressió i contundent en el contingut. I
en la nota corresponent al poema «Apunts del natural» hi trobem la
següent declaració: «A part dels fills, que són el primer i estan
per damunt de tot, hi ha tres amors que em conformen com a persona:
la meva dona, la poesia, Menorca». Tot aquest ventall d'opcions, la
manera com Ponç Pons entén vida i escriptura, i un treball de forja
constant de les paraules, que de vegades parteixen de pràctiques i
impulsos propers a allò que es va denominar «escriptura automàtica»
per sotmetre's a una reescriptura atenta («Refer, reescriure,
corregir… és el procés natural de tota obra que vulgui ser digna
de dir-se art», ens diu a la nota a «Retaule de Biniaede»), donen
com a resultat uns poemes cristal·lins, complexos en la seua
senzillesa, bons de llegir i escoltar, capaços de transmetre de
manera molt directa les emocions vitals del poeta. Al segon dels tres
amors declarats, a banda el dels fills, ja ens hi hem referit a
bastament. Afegim, però, que en aquest Camp del Bard,
com fa uns anys en Pessoanes (2003),
el poeta manifesta un domini extraordinari dels jocs intertextuals,
sovint amb l'assumpció en la pròpia veu de les paraules d'altres
poetes admirats. Són, en aquest sentit, especialment memorables el
«Tríptic italià», escrit íntegrament en italià, dedicat a
Montale, Quasimodo i Ungaretti, poema que té el seu espill en «Tres
homenatges», aquests en català, alçats amb sengles citacions dels
tres poetes «hermètics», i l'«Oda a Paul Celan sota la lluna».
Els reconeixements literaris s'estenen a d'altres autors com Clarice
Linspector, Emily Dickinson, Seamus Heaney, o poetes orientals com
ara Issa Kobayashi o a la plèiade d'autors que apareixen al poema
«Parenòstric» acompanyant els mesos de l'any (Pessoa, Faulkner,
Seferis, Eliot, Quasimodo, Dickinson, Basho, Txèkhov, Proust, Frost,
Borges i Torga, respectivament). El segon amor es desplega, sobretot,
des de l'erotisme vitalista (passeu-me la redundància) de l'autor,
íntimament lligat a la seua concepció essencialment alegre i
positiva de la vida. El «menorquinisme» militant de Ponç Pons no
és només espacial, de paisatge, sinó també lingüístic,
dialectal, com una manera de buscar l'autenticitat de la seua veu
poètica, i ben equilibrat amb la plena consciència cosmopolita,
oberta i plural, com a ciutadà de la Literatura i la Vida («un sol
/ gran poema on no hi ha / més pàtria que la vida», ens diu a «A
la poesia»): a més dels poemes en italià, n'hi ha d'escrits en
francès (el dedicat a Albert Camus) i en gallec. I juntament amb la
literatura, la pintura (Courbet, De Kooning, Soutine, Cézanne, Van
Gogh, Veermer o Rothko), la música («Variacions Gòlgota»,
«Fuga»), el cinema («Lara») i el paisatge de la memòria i de la
infantesa, són els motius recurrents d'aquest magnífic llibre. Ponç
Pons creix amb cada nou repte en profunditat i altura.
[Publicat a Saó núm. 412, febrer 2016.]
[Imatge del poeta al seu estudi.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada