La teoria sobre l'existència de les ones gravitacionals que Einstein va formular en 1915 acaba de ser confirmada. Segons la didàctica explicació que n'ha donat la premsa, el fenomen fóra similar a l'efecte que produeix una pedra quan cau sobre la superfície d'un estany, que tremola amb aquells cercles concèntrics que de manera tan bella i precisa van eixamplant-se des del centre de l'impacte. Ones d'un so com de xiulet, la gràcia (diguem-ho així) és que viatgen a la velocitat de la llum i que deformen l'espai i el temps, que s'acceleren i desacceleren al seu pas. Gràcies a tan ferma vocació viatgera, aquestes ones gravitacionals han pogut ser escoltades pels científics del LIGO (Laser Interferometer Gravitational-wave Observatory) al cap de 1.300 milions d'anys. La música de les esferes que sonava en el cap dels pitagòrics existeix, efectivament, i encara que en la humil aparença d'un xiulet (i no, posem per cas, amb l'enigmàtica profunditat d'una gimnopédie de Satie, llàstima) i de moment inaudible si no és amb l'ajuda d'un làser, tremolem només d'intentar imaginar que el xoc que dos forats negres van protagonitzar fa tant de temps astronòmic encara estiga esbandint-se per anar a allotjar-se a l'oïda sàvia de la ciència. Poca conya, el descobriment és d'una transcendència enorme: l'univers (signifique el que signifique la paraula) ja no és apamable només per l'ull sinó també per l'oïda, i les ones expansives en etern moviment ens donaran precisos detalls de com va ser el primer cataclisme, la música recòndita del bing-bang, la composició primigènia i estel·lar a què tot ho devem. No hi ha dubte que l'astrofísica, amb aquests descobriments i la necessitat urgent de metàfores, s'ha convertit en la més bella de les belles arts, la que sens dubte més excita la nostra passió d'infinituds i transcendència. Com repercutirà, ens preguntem, aquest descobriment en la vida concreta dels éssers humans? Això ja són unes altres calces, però hi revertirà tard o d'hora, segur, si no és que mentrestant el temps i l'espai s'han deformat tant, accelerant-se i desaccelerant-se, que ja no quede res. Paciència! De moment ens les hem de veure amb una altra mena d'ones gravitacionals més casolanes i vulgars –i sense gens de poesia. Són també xocs de forats negres, com el cas de l'aforada Rita Barberá, que per no saber no sap ni per què ha de donar explicacions pels 300.000 euros despesos en hotels, viatges, avions i qui sap quantes bagatel·les més a compte de l'erari públic. Aquestes ones, amb so no de xiulet sinó de veu casernària, ens distorsionen el temps i potser també l'espai en una mena d'espiral d'etern retorn als mateixos llocs putrefactes del poder. El que escoltem en les ones del cas Noos, amb la confessió de Matas, no és encara el bing-bang de la corrupció que esquitxa la inviolabilitat monàrquica, però s'hi va acostant. I en el dels titellaires que la paranoia programada, presumptament antiterrorista, ha tingut engarjolats uns dies? Ací el so que ens arriba als qui encara no ha ensordit la maquinària de guerra i propaganda de l'estat prové de l'esclat d'una supernova que va col·lapsar pels volts de la mort de Franco però la simfonia de la qual insisteix i insisteix a través de les coordenades del temps i de l'espai pels segles dels segles i urbi et orbi.
[Publicat el dissabte 13 de febrer de 2016 també a http://www.tipografialamoderna.com/]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada