Contemplar
les imatges televisives sense
so
és la millor manera
de
veure-li el cul a la mona, de
despullar l'endiumenjat laboral, de descobrir el tafur.
La banda sonora mediàtica,
a més, és del tot prescindible en temps en què el llenguatge dels
líders dels megapartits
que es disputen el pastís,
en viu i directe, ha atès
per fi el grau zero de la
significació, l'etern retorn de la inanitat, el bucle infinit de
parlar per no callar. El vici de la ficció on line
obliga a aquestes interpretacions dessubstanciades? El manteniment
del statu quo exigeix
abocar tones de serradura
mental damunt
els vòmits dels problemes
reals.
La
granera dels discursos buits
i els gestos per a la galeria s'encarreguen després d'empényer la
infame massa resultant als racons invisibles dels palaus (de
Congressos, de la Zarzuela…). Només els off the records
potser tenen alguna gràcia
enmig de flaixos enlluernadors. Què diu el rei al visitant de torn
mentre encaixen? Què li contesta l'altre i
per què
es riuen les gràcies recíprocament? I aquest obrir i tancar
marcial, protocolari de portes, el sòl encatifat, els tapissos de
l'any de la polca imperial,
el sol·lícit oficial de l'exèrcit de terra, la representació ad
nauseam d'aquesta escena muda,
què amaguen? Quanta jovialitat exhibida enmig d'una crisi tan
bèstia! Sense veu són com titelles, una certa gràcia de guinyol;
amb veu són previsibles, anodins, inflats per exigències de
l'ofici. Sense: l'imberbe Rivera fregant-se nerviosament les mans i
jugant amb l'anell (de casat bon
xaval), somrient lleument,
xuclant càmera amb un
look que li
han fet creure irresistible
malgrat el (relatiu) fracàs
a les urnes, eternament iniciant, en un tic insegur,
el gest d'arreglar-se la corbata de nus fi a què mai no arriba la mà
immaculada; més sobri, castellà vell, Sánchez, llargària
d'espindarga,
travessat per una
cicatriu al flanc dret de la cara, calladet està més bé; Rajoy, en
banda muda, és un sac de gemecs, una gestualitat descontrolada, i
a més que ningú li
creixeria el nas si en comptes de figura de guinyol fos perot de
dibuixos animats, titella per excel·lència i experiència. Amb:
l'afirmació gratuïta no té dret a rèplica perquè un titella,
òbviament, no s'escriu els propis guions. A qui més se li veu el
llautó, per excés de contenció en la
correcció incolora del
llenguatge, és a Sánchez: és el que més fa l'efecte de no
creure's res del que diu amb
forçada serietat. El qui més bé li pega a la matraca és Rajoy per
anys de pràctica. Les seues
sibilants i els tics espasmòdics l'excusen d'haver de dir res amb
trellat i el disculpen de les innombrables equivocacions i d'algun
lapsus linguae d'antologia.
Rajoy és l'acudit més
dolent
de l'Espanya
negra. A Rivera li han dit que és guapo i que desborda eloqüència,
de manera que amb un bon assortit de vestits a mida i quatre frases
de manual apreses
a correcuita es pensa que agafarà la paella pel mànec, però la
seua fórmula és més vella que l'anar a peu. Encara que la mona es
vista de seda… Aquesta és la banda muda de no saber dir res de nou
per
conservar el vell, corcat i
inservible. I l'Iglesias,
aquest jovenet Frankestein? Deixem-lo per a una altra pel·lícula.
[Dissabte 6 de febrer de 2016. Publicat també a Tipografia La Moderna.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada