Del gris al blau

Passant pel marró. Comissaria CNP Velluters, València, 2016. He perdut la cartera (en primavera) i vaig a fer la denúncia, comunicar-ho o com es diga. No em mame el dit i puc preveure, sense gaire marge d'error, el que m'espera. Però potser aquesta vegada al policia de torn no se li dispara l'automàtic quan em sentirà dir Bon dia, i em deixarà acabar la frase, vinc a comunicar-los que he perdut la cartera (en primavera) i tots els documents que hi duia. En efecte, em permet acabar la frase però tot seguit, impasible el ademán, em dispara: «No, no, no, en español». De rabiosa actualitat el principi lampedusià, adaptat a les circumstàncies: «Cal que tot canvie de color perquè el color de fons siga el de sempre». Que no m'entén? Resposta contradictòria, perquè demostra que sí que m'ha entès: «No, yo soy gallego. ¿No es usted español?». Li mostre el passaport, que caduca demà, aniversari del 15M, com a prova fefaent que efectivament ho sóc (i em calle dir-li que entre el ser i el sentir dista a voltes un abisme, sobretot en ocasions com aquesta). Li recorde els meus drets en castellà, perquè no se m'acabe d'enfurismar i perquè tinc altres coses més interessants a fer un dissabte lluminós de primavera, que el valencià és oficial i bla, bla, bla. Argument de l'uniformat: «Estamos en España y es de mala educación hablar en valenciano a una persona que no lo entiende (però m'havia entès perfectament). Además, el valenciano no es una lengua…». I abans no em regale una lliçó magistral i indesitjada sobre llengües i dialectes digna de manual franquista, li dic que més val que ho deixem córrer i que anem al gra. He perdut la cartera i a més a més aquest paio em vol pispar la llengua, me la pispa de fet, uniforme de blau impecable, sòrdid despatxet per atendre els ciutadans (ehem). No volies brou, dues tasses pel mateix preu! A la web del CNP on he localitzat la comissaria avisen que es poden fer les gestions en anglès, francès i italià, a més de l'espanyol axiomàtic. On han quedat els temps en què alguns reietons es vantaven de parlar català en la intimitat? Se'n recorden, de quan col·legues del gremi d'ensenyants feien classes de llengua a membres del Cuerpo Nacional? Les successives contrareformes, tan constitucionals sempre, han deixat els papers dels drets plens de taques de cafè de comissaria, de carahillo, de ordeno y mando tocat de qualsevol substància tòxica en tota la gamma de colors entre el gris i el blau, passant pel marró, i el verd oliva si molt m'apuren. El passaport m'ha traït: valdria més ser estranger de facto però atès en la pròpia llengua. El dret constitucional de conèixer l'espanyol s'ha convertit en el deure de parlar-lo per collons, en l'excusa perfecta per passar-se pels ous «l'especial protecció» a les altres llengües. Però des de quan el colonitzador necessita fer-se el simpàtic amb els indígenes? Simpatia, eficàcia? Obediència i por, mala llet i autoritat desautoritzada. (Segon capítol i últim, per ara, amb final feliç. Al cap d'uns dies recupere la cartera gràcies al civisme d'un taxista que parlava valencià i lluïa bandera espanyola en el retrovisor –educació i ideologia no són matrimoni ni parella de fet– i que l'ha dipositada a l'oficina d'Objectes Perduts de l'Ajuntament. La telefonista i els municipals que m'han atès, correctament i amable, ho han fet sempre en valencià.)

[Publicat el dissabte 21 de maig a Tipografia La Moderna.]