El text que tot just ara comença a escriure's no sabem exactament
quantes línies contindrà, ni quantes paraules, ni menys quants
caràcters, que deuen ser una cosa així com la psicologia, el
tarannà variable i capritxós de l'ordinador amb el qual l'estem
elaborant –abans se'n deien simplement lletres i signes de
puntuació, paraules d'una literalitat avui passada de moda. És clar
que ara i avui, soferts díctics de temps, tal vegada
són tan volàtils com el nombre de línies, paraules i caràcters,
perquè aquest text que tenim a les mans, com si diguérem, de fet
deu haver-se començat a escriure's molt abans (d'ara) en algun lloc
de la consciència o la inconsciència però només ara, un
ara que va desplaçant-se i no hi ha manera d'apamar, va prenent
forma, va prenent cos. Per no dir res de l'avui que viu quatre
pisos (perdó, línies) més amunt. ¿Avui 27 de maig de 2016
(aquesta precisió és esfereïdora i fins discutible) o avui als
nostres dies i per tant un avui fet de diversos avuis, literalment
impossible, en què (afirma l'autor) la literalitat està passada
de moda [sic]? Però no feu cas de l'autor amagat rere un humil
impersonal (escriure's) o, pitjor, un entabanador (aquesta,
busqueu-la al diccionari) plural (l'estem elaborant), i
atengueu el cos del text, això és, el cos, sobre la definició del
qual trobareu un fum d'accepcions. Cap, cos, extremitats; títol,
text, paratextos… Som presoners de les tríades, vés a saber per
quins set sous (expressió emfàtica per demanar el perquè d'alguna
cosa): la Santíssima Trinitat, els tres porquets, les tres Maries,
les Gràcies, infern, purgatori i paradís, els tres mosqueters, el
tresillo, el trípode o trespeus (en castellà diuen no le busques
tres pies al gato, però és una confusió muntada sobre el
traspié: això, no li'l busqueu, perquè no caurà), la
trigonometria… El cas és que ja hem arribat (de nou el plural
engavanyador, o il·lusió d'una complicitat) a la línia vintena i
encara no hem dit res a propòsit del títol o cap del text o cos.
Som-hi, doncs, amb preguntes: Comentari de text amb parèntesis?
Un text que es comenta a ell mateix? Un autocomentari? És això
possible? Perquè els parèntesis, sí, hi són abundants i evidents,
com un joc de nines russes (metàfora de la recerca), llocs acotats
on perdre's o trobar-se. I tot plegat què? Àmbit? Tipologia? Text
analitzant, sintetitzant? On és la tesi, collons? I el destinatari?…
Obrim el parèntesi final:
(Tesis diverses i, com tot en aquesta vida, discutibles: els textos,
les paraules, són una extensió del nostre cos, de la nostra
fisicitat –que inclou allò intangible–, allò que ens
individualitza però també el pont primordial i més sòlid cap als
altres i les coses; el viatge que hem fet junts ha volgut ser el de
la complicitat –i ja coneixeu el famós aforisme de Fuster:
«Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou»;
oblideu-vos del comentari de text –bé, no de tot– i llegiu,
llegiu, llegiu, continueu obrint les nines que s'amaguen en les nines
amb tot de preguntes imprescindibles, aneu interpretant el cos i el
curs de la vostra vida, enriquiu-vos amb la matèria ingràvida de
les paraules; perquè potser la vida no és més que una broma que
sovint t'has d'agafar molt seriosament. I ara sí: aquest text conté
dos paràgrafs i un total de trenta-sis línies, o quasi. Tot comptat
i debatut, una insignificància entre les infinites estreles que
pul·lulen per l'univers. Bon viatge, batxillers i batxilleres
meues.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada