No li direm franquisme

L'amic es disposava a travessar aquell pas de vianants en verd quan un cotxe que hi passava en roig el va obligar bruscament a aturar-se. El va seguir amb la mirada fins que va veure el temerari conductor entrant en una placeta reservada als vehicles de la comissaria que hi ha prop de sa casa. S'hi va dirigir disposat a retraure-li, tant si era un agent com si no, el lleig incivisme. Quan hi va arribar, l'infractor ja pujava les escales i obria la porta de la comissaria. Després de dir bon dia el meu amic va explicar als dos policies de guàrdia que volia parlar amb aquell senyor que acabava d'entrar perquè s'havia botat un semàfor en roig. «¿Botat? ¿Tú entiendes lo que dice?», es miraven amb sorna els policies. A partir d'ací la història és la mateixa que es repeteix cada dia en comissaries, aeroports, jutjats i finestretes vàries quan un ciutadà fa ús del dret a parlar la pròpia llengua, reconegut en papers oficials però sistemàticament ignorat i aixafat en laberints quotidians, oficines sinistres, espais amagats a l'ull públic on campa amb total impunitat l'abús de poder sota qualsevol de les seues formes. I contra les manides fal·làcies amb què esgrimeixen les desraons de la força («Esto es España y aquí se habla español»), malament s'hi pot invocar la llei, l'oficialitat del valencià i la bíblia en pasta de la democràcia i els drets civils. Si cal, parapetats en l'uniforme i l'Estat que els protegeix, t'amenacen, t'humilien, es neguen a admetre la teua queixa en el registre d'una entrada que tanca amb clau la fatxenderia, l'arbitrarietat i la burrera. No és que en els cursos de formació del cos (i l'ànima) de la policia «nacional», si és que en fan, no els expliquen la realitat plurilingüe de l'estat, sinó que els deuen alliçonar exactament per al contrari, per ignorar-la categòricament i imposar el boç del monolingüisme, no fóra cas que els agents es contaminassen amb el virus de la cultura, la llengua i altres impertinències. I ací, en tribunals i duanes, finestretes i despatxos sinistres, comissaries, casernes i calabossos, viu pletòric de salut el quist del franquisme (i en partits de poder i negocis, mitjans de formació de masses, col·legis catòlics, estadis de futbol i urbanitzacions selectes… el BOE, la monarquia i el Concordat amb la Santa Seu…). El mal és que ja no li podem dir així, després de més de quaranta anys de l'operació fallida, i quedar-nos tan amples. Es diu democràcia, mal que ens pese, i constitució, i imperi de la llei, l'abracadabra que usa Rajoy per fer la viu-viu i estalviar-se la «funesta mania de pensar», molt anterior al franquisme. El microscopi d'una comissaria de barri, on s'humilia un ciutadà que s'expressa en la pròpia llengua i que el que vol és ser atès i servit amb eficàcia i respecte, ens ajuda a entendre, amb el concurs del telescopi, la judicialització de la política que intenta frenar el procés d'emancipació de Catalunya, però també la llei mordassa i totes les excepcions ja fa anys convertides en norma. Clar i valencià: aquest estat no ens vol sinó assimilats i emmordassats i pagant el beure, i encara faltaria veure-ho. D'acord, continuarem demanat la pau i la paraula, com Blas de Otero en 1955, però el nostre nom està ja escrit tremolant en un paper, perquè som ciutadans de segona i assumim l'impost doble de pagar a qui ens trepitja i se'ns burla sense por a ser cridat a l'ordre que ell mateix representa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 d'abril de 2017.]