Fa onze anys es va publicar una curiosa enquesta sobre les fílies i
fòbies que susciten als espanyols els altres espanyols. Cap
sorpresa quant al poble que ocupava els nivells inferiors del
termòmetre de les simpaties (o el més elevat en el grau
d'antipatia, vaja). Ho ha endevinat l'amable lector: els catalans.
La novetat, per als més innocents, consistia a comprovar –amb la
incerta exactitud de l'enquesta a la mà– quin devia ser el
penúltim (o el segon) col·lectiu a qui corresponia tan curiós
privilegi. Quin? Els valencians, sí, tan festius i oberts, tan
formalets i obedients, que a penes havien gosat trencar quatre plats
en la història. La cosa, com es veu, anava per famílies, per molt
que havíem fet mans i mànegues per oblidar allò de cosins germans.
L'estrambòtica enquesta publicada en 2006 va passar sense pena ni
glòria, tal vegada perquè llavors estàvem en plena orgia de
l'espoli capitanejat per les hordes del PP. ¿Podria explicar
l'animadversió que els valencians (i els seus cosins germans)
inspirem a la resta de l'estat els menyspreu sistemàtic que
s'expressa amb tots els ets i els uts cada any als Pressupostos
Generals de l'Estat? Bé, no exagerem, una cosa són les manies que
se sedimenten en l'imaginari col·lectiu amb els moviments freàtics
de la història i els efectes de la persistent erosió ideològica i
una altra les peles. En aquest sentit, em sembla que si el País
Valencià rep un tracte radicalment injust en el repartiment dels
diners que li pertanyen (la mala fama de rics i laboriosos amaga la
nostra penúria actual) i li són furtats sistemàticament és perquè
no hem sabut fer-nos respectar, perquè hem acceptat submisos el
nostre paper de figurants més atents a cantar glòries alienes que a
fomentar les pròpies. I qui no plora… Potser tota aquesta
fluixera, ruïnosa ja fins a límits escandalosos, comença a tocar
fons. Se'n queixava fa uns dies, amb ironia amarga, Joan Ribó,
l'alcalde de València: malgrat que ens han sostret un 33 %
d'ingressos respecte de les xifres de l'any passat (ja irrisòries
per allunyades de la nostra realitat demogràfica i del que santament
aportem a l'estat amb els nostres impostos de poble pobre que paga
com si fos ric), l'única partida que s'ha vist incrementada en els
PGE ha estat la dedicada a presons. Com que la cosa no està per
bromes, malgrat que la inconsciència d'aquest estat on no pintem res
és una font inesgotable de l'humor més negre, no direm que
l'augment per a institucions penitenciàries (per dir-ho a la manera
fina) està pensat per als molts xoriços del partit en el poder de
Madrid que ara porguen les seues penes entre reixes ni en previsió
dels molts altres que se'ls hi podrien sumar. Que no els falte de
res, inclosos bons cohibes per al Rus. El nostre proverbial
conformisme, ja dic, comença a trontollar. És difícil assumir la
consigna del capità moro popularitzat per Castillo («Això ho
pague jo!») en temps de misèries. Fins els empresaris fa temps que
mouen el cul. I el ple del parlament, en un gest històric, va
acceptar per unanimitat (i amb els vots dels pepers, qui els ho havia
de dir) una declaració de rebuig a la burla de Montoro. Si calladets
ja no els quèiem bé, no hi tenim res a perdre defensant amb força
i dignitat el que simplement és nostre.
[Publicat a Tipografia LaModerna el dissabte 8 d'abril de 2017.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada