República

Divendres 14 d'abril. Una altra passió no menys sagnant, vuitantasisè aniversari de la proclamació d'aquella república efímera i tràgica del 31. Aniversari d'oblits, desistiments i traïcions, d'esforçades memòries preservades sempre a contracorrent de vendavals i altaveus oficials, de banderes brodades a mitja veu, d'ajornats impulsos, de democràcia alçada des de baix. El silenci continua sent clamorós, prohibides les senyeres republicanes en balcons municipals i espais de poder, que la bandera monàrquica i dels exèrcits onege a mitja asta a les casernes per la mort del redemptor que fou coronat d'espines rei dels jueus. La república es quedà sense valedors, llevat d'alguns grups menors que arribaren exhausts a la transició, llevat de la digníssima excepció d'aquella ERC d'Heribert Barrera. La monarquia de Joan Carles I fou la continuació legitimada del franquisme, el blindatge d'antics privilegis de la casta destronada pel vot popular, la moneda de canvi per tenir domesticada una esquerra fatigada en la resistència, impacient per agafar-se al clau ardent d'una democràcia vacil·lant, amenaçada pel soroll dels sabres invictes tacats per quaranta anys de persistent fratricidi. Absurd de les dicotomies que es plantegen quan el botxí encara té poder per signar decrets llei i una mà forta acariciant el garrot vil: la monarquia o el caos. I fou, encara que no ens ho pogués semblar al principi, la monarquia del caos llançada a tota hòstia per la Muntanya Russa de la història, amb índexs de popularitat que no paraven de créixer gràcies a episodis dubtosos com el del 23F. El cloroform de la transició funcionava bé i aquell impossible de la democràtica monarquia exhibia una mala salut de ferro. El record de la república que va poder ser i no fou anava esprimatxant-se en el xiuxiueig cada vegada més feble de l'Himne de Riego, en els incerts floriments tossuts d'abril, en enyorances d'avis que feien catúfols. Però el rei de bastons dels milions acumulats amb avarícia, de les matances de paquiderms, de les aventures públiques i descordades, però les crisis dels pobres, el gruyère d'una corrupció ja indissimulable, però l'abdicació induïda en el cos del moribund, la peça de recanvi perquè no s'acabés d'enfonsar el vaixell espanyol, l'aznarat neocon, les guerres i mentides, l'esgotament d'una constitució ballant en la corda fluixa, la dignitat republicana d'una Catalunya que
es converteix en l'única i difícil via democràtica que aspira a obrir la llauna segellada de l'immutable, del cercle viciós, de l'autisme de pa escàs i excés de circ de l'Espanya de Rajoy. I així va tornant de l'oblit l'oblidada, l'amagada en converses secretes i estadístiques, convertida en clau de volta de la utopia democràtica i la decència, l'aparcada en la lletra menuda dels programes d'alguns partits d'esquerres, va tornant vestida de noves senyeres en primavera, va adquirint la forma de referèndums necessaris, d'alternativa a tanta podridura. Encara la tapen redobles de tambor, estridències legionàries, els comandaments de les televisions que estan esgotant les nostres piles; li posen traves els de sempre, aliats sota pal·li, esmunyidors de pressupostos, gaudidors de privilegis, senyorets i senyoretes, les caparres del poder. Però va acostant-se a pits oberts, amb una alegria que esclatarà a les places, encara jove d'il·lusions, de promeses incomplides, de repartiment de poders, de repúbliques lliures. Vindrà com l'abril, en el temps de les cireres desbordant-se.

[Publicat a Tipografia La Moderna  el dissabte 15 d'abril de 2017.]