La bugada i el llençol

S'acosta un altre 1r de maig que es preveu tan descolorit i atònit com els dels darrers temps. La falta de pistonada d'un sindicalisme majoritàriament submís, que ha anat abandonant pel camí els somnis de transformació política i social i desat el combat ideològic al calaix dels congelats (o llançat directament a la brossa), manté a pesar de tot la històrica cita com una litúrgia cada dia més descafeïnada. Sembla paradoxal que com més ofega la crisi i la xifra de desocupats se'n munta pels núvols, més inermes i sense resposta es queden les organitzacions que abans es deien de classe, inclosos partits de més o menys esquerra. De fet ja quasi ningú parla de classe obrera i plantejar el binomi dreta-esquerra comença a semblar un anacronisme de mal gust. En el desert aculturitzat dels pàries, amb sobredosis de tele i futbol i els miracles d'un estat del benestar convertits en purs miratges, creix ara la flor negra de la por. La famèlica legió mor en guerres llunyanes, naufraga en pasteres o s'aferra amb ungles i dents a treballs que voregen l'esclavitud, però no té dret ni temps per a somiar, i allà on la deixen votar i conserva engrunes dels seus drets socials sovint es llança a l'os podrit d'un Trump o una Le Pen. Tanmateix i encara que morts de mort natural o induïda alguns conceptes com els suara esmentats, alguns s'escarrassen a traure llustre a base de molt de cristasol a paraules de reconeguda prosàpia que els jocs del monopoli i la traïció semàntica van llançar a perdre. El cas més flagrant potser siga el del PSOE, que encara té la barra de dir-se socialista i obrer per molt que, en rigor, només respon a la veritat dels extrems de les seues sigles. Com que és impossible servir alhora déu i el dimoni i mancat de nord i lideratge, en cada una de les seues bugades perd un llençol. Que amb tota la que ha caigut i cau s'afanyés, a canvi de mantenir certs privilegis acumulats en el seu full de serveis, a apuntalar la sotsobra corrupta del PP en el poder és potser la bugada més escandalosa. Un altre llençol: les declaracions de Zapatero afirmant que Susana Díaz no era apreciada a Catalunya per dona i andalusa (i no per psocialista espanyolista, per exemple). Si no és un pur deliri diríem que es tracta d'un insult en tota regla, a la intel·ligència en general i a la dels catalans en particular. Però mentre la bugaderia estiga en mans de barons carregats de sexennis experts en portes giratòries com l'esmentat, o Felipe González o Guerra o la temible Díaz i tota la parentela, anem (van) apanyats. La bugada de la setmana ha vingut a compte de la moció a Rajoy que proposa Podem i els seus aliats. Deixem de banda l'oportunitat i fins la fórmula triada i la improvisació amb què sembla que s'ha plantejat. Fins i tot sospitant que la jugada d'Iglesias puga perseguir altres objectius més tangibles que fer descavalvar Rajoy, com ara posar en evidència la pusil·lanimitat del PSOE, em sembla que una moció, o un escac de similars dimensions, és en aquests moments no solament raonable sinó necessària. El que no pot ser és que l'estat es caiga a trossos i ací ningú no moga un dit. Sepultats sota les seues runes ja no hi haurà temps ni per a les ambulàncies. I despús-demà és 1r de maig, qui ho diria.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 d'abril de 2017.]