The end

El final de curs, almenys per als qui ja tenim una certa edat i experiència, és una pel·lícula coneguda que es projecta en un cinema de reestrena enmig d'una basca implacable. Però la sala és buida, com els corredors i les aules. Només el soroll del projector, tan paregut al d'un ventilador, els talls bruscos i previsibles quan la cosa es posava interessant, un cinema paradís que en cada lloc i per a cada persona té un nom distint, però on abunden els goya, els avenida, els principal, els monterrey i tota la pesca. La pel·lícula que es torna a projectar per a un sol espectador que pots ser tu sempre va del mateix però és molt difícil d'explicar. De fet no és més que la repetició d'una sola seqüència realitzada a la manera que abans en dèiem d'art i assaig, una fórmula molt adient per dissimular algunes ignoràncies, i projectada una i altra vegada sobre la pantalla blanca del temps. És això, el temps, l'opacitat del temps amb el soroll de fons d'un ventilador vell, insistent, que centrifuga un aire enrarit que costa respirar enmig d'aules i corredors buits. La pel·lícula és l'única seqüència, que un dia serà l'última, de final de cicle, d'un temps mort entre dos temps presidits per l'acció, d'una classe a una altra, pupitres i pissarres en silenci, passes que no ressonen, veus que només habiten en el teu cervell, el pes d'un passat indesxifrable, irreductible a les convencions d'un mal argument cinematogràfic. Per la pantalla passen algunes ombres semblants a la teua. Intueixes que poden ser altres espectadors que veuen la mateixa pel·lícula en sales buides idèntiques a la teua. Bé intentaries suscitar-hi algun tema de conversa, però desisteixes prompte. Saps que per definició no es pot parlar amb una ombra. Què fan tantes hores allà, però, escoltant el soroll del ventilador? Consulten cartipassos, omplen quilòmetres d'informes que saben perfectament inútils, miren cap a una altra banda sempre, que els deixen estar, s'amagarien en el racó més recòndit, es tapen les orelles, es neguen obstinats al somriure del bon dia. Potser és que, com tu mateix, són presos en el no-temps metafísic del final de curs, encara no vacances perquè cal continuar uns dies més l'esforçada comèdia entre les ombres, però ja estiu tòrrid on es projecta al fons de cada consciència la muda pel·lícula del temps llançat al poal d'un avorriment que no té ales. Guaita, no sembla aquell que ara gira el corredor a l'alçada de l'escala i en baixa com absent (això tan sols ho imagines) un a un els graons l'ombra de Joseph K? Ja pots invocar tots els fantasmes de la literatura universal, que ací no hi ha més que aquesta pel·lícula muda. I hauràs de veure-la una vegada més, assegut a la teua butaca, enmig de la basca i el silenci de la sala buida, el soroll del ventilador, les ombres que passen amb els seus miratges. Fins al conegut rètol final, que potser serà l'últim. Llavors algú apagarà la llum, emmudirà el ventilador i serà per fi de dia.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de juny de 2017.]

 

Alliberament

La meua tebiesa en la fe tecnològica m'ha dut sovint a creure'm un amable habitant del pleistocè, o un infeliç heretge aspirant reiterat a la foguera, segons com es mire. Els meus companys de generació han fet en general un esforç admirable per posar-se al dia en el maneig i comprensió de tota mena d'invents i aparells domèstics. En el fons molts d'ells han aconseguit amb la seua destresa superar el complex de carrossa que inevitablement et sobrevé a partir d'una determinada edat (abans això es combatia vestint tothora una xandall horrible, fent colps a l'esquena dels més joves i imitant el seu argot sinòptic grapejant quatre tòpics: una humiliació en tota regla). No ha estat mai el meu cas. He arribat sempre tan tard al mercat de la moda que els objectes em queien dels dits de pura obsolescència programada (aquesta la vaig aprendre prompte): vídeos que ja no s'usaven, televisors que no cabien al saló, magnetòfons de l'any de la polca, contestadors automàtics d'espies de tebeo, ordinadors sense memòria… Aquesta meua desconfiança potser té també a veure amb l'experiència professional a l'escola, on els mitjans van acabar substituint els fins i les formes els continguts i on cada vegada que les tecnologies i succedanis (la fam) entraven per la porta, les humanitats (l'amor) se n'eixien per la finestra. Fins al dia que vaig decidir canviar el mòbil vell (jo encara usava SMS i la veu per parlar) pel que la meua dona havia abandonat a favor d'una virgueria d'última generació. Em pensava que així contribuïa a l'equilibri ecològic i l'estalvi familiar. Portava dues setmanes amunt i avall, contractes, targetes SIM i tota la pesca, fins que a la botiga em van dir que el que passava era que havia d'alliberar el meu mòbil. Mentiria si digués que no havia sentit parlar d'alliberar mòbils o que no ho havia vist anunciat en molts establiments, però com que relacionava aquesta paraula amb la famosa cançó d'El Titi i no pocs moviments de lluita política i social (del PSAN a l'OAP, passant pel Font d'Alliberament Gai), em pensava que es tractava d'un cas més de manipulació sinistra del llenguatge, de caràcter merament metafòric. Comprenga'm, per a la majoria de mortals això és el pa de cada dia, però jo era un perfecte neòfit en la matèria. El genial Kafka i totes les distopies literàries es van quedar curts! Alliberar un mòbil! Al capdavall és com si haguesses comprat un piano però només poguesses tocar-lo amb la mà esquerra, i si ho intentes amb les dues es bloqueja. O un cotxe que només pot circular per algunes carreteres. Tens un mòbil unit a una companyia concreta, una unitat de destí, un matrimoni forçat en un país on el divorci costa un ull de la cara i és un tràmit interminablement kafkià. Ara entenia per què hi havia llocs on alliberaven mòbils. Eren com moviments guerrillers en lluita per la llibertat d'espais ocupats pels tentacles de grans corporacions telefòniques. Un repte major que el clàssic de voler emancipar classes, persones, pobles, dones… Començava a entendre també l'abducció que el mòbil provoca en cossos humans poc entrenats en la vida i la lectura, la presència massiva de zombies tothora i a tot arreu. El mal és que després d'alliberar els mòbils ens caldrà tornar a alliberar persones. Podíem haver començat per ací, no?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de juny de 2017.]

Els caminants i el mur

Al pati dels tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya, amb la imatge de fons del sant Jordi de Frederic Galcerà coronant la font i en presència dels membres del seu govern i dels diputats de Junts pel Sí i la CUP, Carles Puigdemont ha anunciat amb tota la solemnitat i rigor propis de l'ocasió la data i la pregunta del referèndum d'independència. La imatge a hores d'ara ja ha tingut temps de fer un parell de voltes al planeta i d'allotjar-se en les principals capçaleres del món, amb un missatge dialècticament incontestable: el dret inalienable d'un poble a decidir el seu futur a través del vot. El camí que queda fins a l'1 d'octubre és costerut, com ho han sigut cada un dels trams recorreguts, i no sabem què farà l'Estat espanyol per alçar-hi el mur, tot i que coneixent les maneres que es gasta, des de la guerra bruta als tics autoritaris, la dinamita demagògica, la manca absurda d'alternativa i argumentari, la catalanofòbia descarada, podem témer-nos el pitjor. Una reacció violenta o un pas mal calculat per part del govern espanyol poden precipitar, però, un final no desitjat, una declaració unilateral d'independència justificada en absència de garanties democràtiques. Haver aplicat la tàctica de la terra cremada dels vells conquistadors tancant una a una totes les portes al diàleg té ara unes conseqüències que més d'un dirigent unionista deu lamentar en silenci. Ha volgut la coincidència que el mateix dia de l'anunci de la data i la pregunta del referèndum el Tribunal Constitucional declarés inconstitucional l'amnistia fiscal que en 2012 aplicà Cristóbal Montoro. En plena crisi, amb desnonaments immisericordes, cues massives a les oficines de l'atur i milers i milers de ciutadans en perill imminent d'exclusió social, aquella autoamnistia fou una de les burles més cruels als drets democràtics i al principi d'igualtat escrit en la lletra de la Constitució. Per a benefici de no pocs amiguets (de l'ànima interessada), el frau era massivament legalitzat amb l'excusa d'una recaptació d'impostos que prompte es revelaria ridícula. ¿Ha dit algú de dimitir per aquell abús mafiós avui senyalat fins pel dòcil dit de l'alt tribunal? Depuració d'alguna responsabilitat? Ho sentim però aquest és un verb que no es flexiona en el Regne d'Espanya si no és amb la corda al coll i l'abisme als peus, i encara gràcies. En qualsevol cas, poden estar tranquils els milionaris defraudadors, perquè la sentència del TC només hi veu un defecte de forma (un decret llei per comptes d'una llei): immunitat assegurada pels segles dels segles. ¿I són aquests especialistes en nyaps i arreglets de casta els mateixos que volen impedir votar els catalans emparant-se en una constitució que giren a la seua conveniència com un calcetí suat? Exacte. I cada pas que fan o que no fan alimenta les raons de voler anar-se'n. Avui, per exemple, els valencians som convocats a clamar contra l'espoli a què l'estat ens sotmet. Aquesta presa de consciència col·lectiva, aquest pas per la dignitat d'un poble generalment atònit, és un altre dels efectes beneficiosos del procés de Catalunya. El destí dels caminants és saltar el mur que els trava l'horitzó.

 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 10 de juny de 2017.]

Merèixer la font

Carles Mulet, Talismà. XXXIV Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, Edicions de la Guerra núm. 119, Paiporta, març de 2017.

· · ·

Objecte al qual hom atribueix un poder màgic i duu a tot arreu. Figuradament, cosa que té, o a la qual hom atribueix, un gran poder. Talismà. Cadascun dels signes utilitzats en l'escriptura germànica més antiga, amb un valor alhora gràfic i màgic. Runa. Aquests referents de caràcter esotèric emmarquen la proposta del poemari de Carles Mulet (Gata, 1953) que es va alçar amb el XXXIV Premi Manuel Rodríguez Martínez. Ho explicita en una nota final del llibre el mateix autor, que ens hi parla del punt d'arrancada del treball, el mètode de composició del material i la seua ordenació en set parts, cadascuna de les quals porta el nom de sengles runes o lletres que el pur atzar va disposar d'aquesta manera quan el poeta va trobar un saquet de runes perdut des de feia molt de temps. No és habitual aquesta mena d'explicacions en un llibre de poemes; per donar-nos a tastar el plat cuinat i a taules parades potser no és imprescindible visitar la cuina i el rebost ni sospesar la solidesa dels atifells ni la qualitat de les matèries primeres. Però Carles Mulet ens n'ha volgut mostrar la recepta, desbrossar-nos una mica el camí d'interpretació dels poemes, conscient potser del caràcter aleatori de la seua creació (n'hi ha que no ho siga al capdavall?). Però la naturalesa essencialment hermètica i autoreflexiva de la seua poesia s'hi resisteix amb ungles i dents, empesa per la força suggestiva, per la capacitat de multiplicar les ressonàncies significatives, per la rebequeria a descansar en paisatges de certituds. La nota final a què al·ludim, doncs, s'esforça a establir lligams entre les runes i els poemes de cada part, a marcar les fites del camí d'experiència i coneixement que van impulsar i modelar el treball, però al remat el que fa és convidar-nos a un altre joc diferent del dels poemes, amb unes regles predeterminades. Farà bé el lector de prendre-s'ho amb cautela i mai al peu impossible de la lletra.

Perquè el festí poètic de Carles Mulet, complex i esmunyedís, precís i alhora ple de calculades vaguetats, com tot gran exercici poètic, és irreductible, clos i autosuficient però obert a les complituds del lector, sempre provisionals, que caminarà fent equilibris sobre la tensa corda de l'oblit i la memòria. Assenyalem, d'entrada, la misteriosa força d'una veu ben singular en el panorama poètic dels nostres dies, d'una veu que s'eixampla sense titubejos ni concessions, radical en la seua recerca de sentit. És la poesia, entesa com un escandall de profunditats, una mena de talismà que conjura els mals de viure? Que els alleuja, els amida, els dóna sentit? Què ens procura si no l'experiència estètica al capdavall? De quin cereal està feta aquesta set de ser, de comprendre, de recordar, d'estimar que és la poesia?: "cereal que el vent apama / mentre el futur tremola", "l'esqueix del sexe, / com una fam de forment, / s'hi dreça / encara", "el triomf daurat de la dalla / sobre el coll de les messes", "l'endormiscada música / dels cereals". Aquest poemari és una font inesgotable d'ecos i sentits que recorren el territori d'una vida per "ensalvatgir l'experiència / fins que esdevé poètica". Arbitrarietat de l'atzar i, alhora, voluntat dels passos que avancen pel camí triat/trobat. L'única relació contemporània de la poesia amb la màgia és l'encaix perfecte de la formulació en què finalment consisteix l'acte verbal, i és per aquest cantó que se'ns revela el joc d'analogies sígniques de Talismà. La memòria esdevinguda arcà, les mirades sobre l'esquelet de l'abisme, la voluntat que es transforma en volença, l'impuls jovial del desig, el reequilibri del sexe... De tot això i més, amb la sensualitat i la intel·ligència com a ingredients fonamentals i la perícia verbal com a exigència, està fet aquest subtil plat. I una veritat guanyada en cada vers es fa eco entre les nostres coses, humilitat de qui coneix l'esforç que significa merèixer beure: "Envolar-se vol remor / l'esquitx sorprès d'un broll / d'au o d'aigua // l'enlaire és gest femella / cal humiliar-se per merèixer / la font".

 

[Publicat a Saó núm. 426 de maig de 2017.]

 

[L'autor en la presentació del seu llibre l'11 de març de 2017 al Casal Ovidi Montllor d'Alcoi.]

La rabosa en el galliner

Ja coneixeu la famosa faula: un dia a l'amo del corral se li va acudir la brillant idea de col·locar una rabosa d'encarregada del galliner. No cal explicar com va acabar la cosa perquè ja us la podeu imaginar, però hauria estat molt pitjor si no haguessen caigut en el compte que la rabosa té la funesta mania, vés per on, de menjar gallines, i feta dimitir, no sense excusar-se abans d'haver-la confosa amb un gos pastor lleial i ben ensinistrat. Però com que aquesta mena d'equivocacions sovintejaven tant en aquell poble (un dia es va descobrir que el cap dels bombers era piròman, que el jutge tenia carnet del partit, que al capellà responsable de la catequesi li agradaven els xiquets, que el director del banc es cruspia els estalvis dels clients en paradisos fiscals, que el cap de la policia inventava proves falses contra els líders independentistes, que...), la gent va començar a sospitar que el problema en realitat eren els amos del corral i la manera com havien organitzat, per a benefici propi, el corral mateix. El fiscal Moix, forçat a dimitir per a enèsim i provisional alleujament dels amos del corral, era un gat (per fer honor al nom) amb negocis no declarats a Panamà, una rabosa corrupta encarregada de perseguir la corrupció fins que els seus ullals han resplendit a la llum pública i l'escàndol s'ha sumat a l'interminable llistat de podridura, amb noms i cognoms, que s'acumula per tots els racons del corral però que encara manté dempeus Rajoy i els seus adlàters. Que en aquestes circumstàncies el mosso del corral, Pedro Sánchez, s'apresse diligent a amagar tanta brutesa i apuntalar els taulons corcats del galliner, més que un signe de debilitat política és simple manca de decència i connivència mal dissimulada amb el règim corrupte. Uns i altres, mentre Rajoy tria la corbata que es posarà per anar a declarar en persona pel cas Gürtel (ell hauria preferit fer-ho a través de l'ectoplasma espiritista de la pantalla, que es deu pensar que esquitxa menys, però no ha colat), confien que l'amuntegament d'escàndols, aquesta fartera diària, anul·larà per excés de llum tota possibilitat de visió. I no els falta raó: el malalt crònic té una mala salut de ferro i és tan intens i escampat el seu dolor, que ja ni se n'adona. Ens hem familiaritzat tant amb aquesta pesta del corral que comença a semblar-nos normal. Ens debatem, doncs, entre la impotència de pensar que això no té remei, que una nova rabosa substituirà la rabosa caiguda i que el cercle viciós és per sempre, i l'aventura de la ruptura amb el corral podrit i la construcció d'una nova estança més oberta i diàfana. Amb tot, el que sabem del cas Moix no és res comparat amb l'Operació Catalunya, una via directa, segons que han demostrat periodistes de Público, a les clavegueres del corral. Ells ja han apostat pel cercle viciós mentre el puguen aguantar i els garantesca el poder i els privilegis, a costa precisament de la democràcia. I què esperem tots els altres mentre el corral se'ns cau a trossos?

[Publicat a Tipografia LaModerna el dissabte 3 de juny de 2017.]